El primer ‘qui és qui’ de les lletres catalanes

L’any 1798 D. Ignasi Torres Amat, encarregat de la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, es va proposar de crear un apartat dedicat exclusivament als escriptors catalans. “Amo tanto a mi patria como un jesuita a su compañía”, li va escriure el seu germà Felix, a qui va demanar que l’ajudés registrant diferents biblioteques espanyoles (especialment la de l’Escorial) a la recerca de referències a autors de la que anomenaven “la província de Catalunya”.

Ignasi va morir el 1811, però el seu germà va mantenir la flama. Felix Torres Amat de Palou (Sallent de Llobregat, 1772-Madrid, 1847), de família molt vinculada a l’Església, nebot d’un confessor de Carles IV, va estudiar a Alcalá i Madrid, es va doctorar en Teologia a la Universitat de Cervera, va ser canonge a La Granja i Barcelona, traductor de la Bíblia al castellà i, des del 1833, bisbe de la localitat lleonesa d’Astorga. També va ser senador per Barcelona i home d’equilibris, encarregat de mitjançar entre el govern espanyol i el Vaticà i també d’apaivagar ànims després de la guerra carlina.

El 1816, Felix llegeix a la Reial Acadèmia de Bones Lletres una dissertació sobre la necessitat de publicar un diccionari dels autors catalans, culminant la empresa. S’hi dedica intensament, amb l’ajuda dels seus amics i corresponsals a tota la Península, durant els lustres següents. El 1834 , i ja a punt d’imprimir el seu treball, va rebre de l’erudit francès Mr. Tastú, oriünd de Perpinyà, un dossier de còpies de trescentes poesies manuscrites catalanes i provençals trobades a la Biblioteca Reial de París sota l’epígraf Cansoner de obras enamorades. A aquesta col·lecció li va treure un bon partit, reproduint parcialment o íntegra un bon nombre de les cançons obtingudes.

El llibre apareix finalment amb el títol de Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña , en la Impremta barcelonina de J. Verdaguer, 1836.

La justificació de l’esforç és d’índole patriòtico-sentimental. “Cataluña, mi amada patria, es la única provincia de España que no ha cuidado de publicar sus glorias literarias”, escriu el bisbe. Al·ludeix a iniciatives que han precedit la seva com la Biblioteca española de Josef Rodriguez de Castro, o una Biblioteca de escritores españoles en el reinado del Sr. D. Carlos III. D’aquesta assenyala que es proposava “dar noticia de los mejores escritores del reinado de Carlos III. Mas yo creo que debo darla de todos los de Cataluña, aún de los menores e ínfimos”. Es reserva estendre’s para una disertación sobre la lengua y en alguna idea “quan es tracti dels savis la poesía catalana. En ells assegura que més eminents”. ja l’any 1000 Catalunya era “la menys

En la seva introducció Torres Amat inculta de totes les nacions”. L’idioma cita el frare Jaume Villanueva: la literatura romà vulgar que va prevaler fins a finals catalana va florir en els seus dos segles del segle XI va donar origen al català. A d’or, XIII i XIV, “contando a centenares partir de Ramon Berenguer III, argumenta, los escritores de jurisprudencia, floreix la cultura “en provençal” teología, política, filosofía moral, poesía a Provença, Llenguadoc, Borgonya, Alvèrnia, y otras mil cosas”. Tot i això, aquell període Llemotges, Poitiers, Turena, daurat “tuvo la desgracia de preceder Gascunya, terres vinculades al comtat a la invención de la imprenta, y esta de Barcelona. Es tracta substancialment es la causa principal porque se ignoran del mateix idioma que el català, Iniciat pel seu germà Ignasi el 1798, el bisbe d’Astorga va dedicar més de trenta anys al “Diccionario”, amb ajuda de corresponsals a Espanya i França los progresos de la literatura de esta provincia tan fértil en ingenios”.

Quant al criteri de selecció, Torres Amat argumenta que “he reputat com a català”, a més dels nascuts al Principat, “tot escriptor fill dels comtats del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i altres que estaven units amb la nostra província, abans d’haver-se agregat al regne de França”. També a alguns dels quals es dubta si van néixer a València, però que tenen el cognom català o han escrit en aquesta llengua. En deixa fora aquells dels quals se sap amb certesa que són valencians com sant Vicenç Ferrer, mentre que “en vindica altres fins ara vindicats per províncies com Aragó”.

El diccionari va precedit d’uns Apuntes “terme que li correspon amb mes propietat”, i també anomenat llemosí.

Addueix que mentre l’antiga poesia castellana “no levantó mucho el grito entre las otras naciones”, la provençal “hizo tanto ruido en todas las provincias occidentales de Europa”. La introducció incorpora una “notícia dels trobadors catalans i sobre un antic cançoner”, escrita per Mr. Puiggari, que comenta l’esmentat Cançoner de París, amb poetes com Ausiàs Marc, “el Petrarca d’Espanya”.

Torres Amat diu no haver-se atrevit a fer un “Diccionari crític”, “obra no solamente superior a mis débiles fuerzas, sino sumamente difícil a las de cualquier particular”. En canvi ofereix unes “memòries o apunts” per ajudar a formar-lo. La seva aportació final supera els 2.000 autors i més d’un centenar d’obres anònimes.

De la literatura catalana considerada clàssica trobem, al costat d’Ausiàs Marc, Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi o Ramon Muntaner, però no hi apareix per exemple Joanot Martorell, probablement pel criteri “valencià” ja comentat. Torres Amat consigna autors i llibres que ha llegit o ha vist directament, però també molts que coneix per referències de segona o tercera mà o dels quals li ha parlat algun amic. Per això són nombroses les obres de les quals és difícil precisar en quina llengua van ser escrites.

Tal com avança el pròleg, els llibres de jurisprudència, teologia, política, filosofia moral, medicina, astronomia o diferents branques de la ciència superen de molt els de literatura. Al costat d’humanistes com Antoni de Capmany, el pare Masdeu o Pedro Felipe Monlau, en el seu afany exhaustiu l’investigador recull el Manual de tintoreros de Juan Pablo Canals o la Memoria sobre el cultivo de la colza, de José Alberto Navarro.

Hi ha referències tan curioses com la del beat José Oriol, del qual narra un viatge a Roma buscant patir martiri. La Mare de Déu se li apareix a Marsella i el torna a Barcelona, on realitza curacions a l’església del Pi “en cuya puerta principal era de ver la multitud de cojos, mancos, tullidos y de todo genero de dolientes, que esperaban su alivio por medio de este Ángel del Señor”.

Encara que en Torres Amat hi ha una vocació explícita de reconeixement i recuperació de la llengua catalana que el col·loca entre els precursors de la Renaixença (encara que ell no la fa servir), el seu cens està liderat per obres en castellà, idioma que domina el corrent central de la cultura a Catalunya almenys entre mitjans del segle XVI i l’últim terç del XIX. La segona llengua és el llatí, feta servir habitualment en els seus escrits per clergues (que constitueixen majoria al llibre) i també en certes corporacions oficials.

Hi ha bastants literats consignats que escriuen en diverses llengües, com Arnau de Vilanova o Domingo García, Ali Bei. Resulta destacable l’atenció que presta a la cultura jueva catalana medieval, amb personatges com R. Jedahiah Hapennini, barceloní de l’any 1250, conegut com “el Ciceró hebreu” i autor, al costat d’obres de meditació, d’una sobre escacs: Delícies de rei...

Algunes de les seves atribucions han estat desmentides per la historiografia: el teòleg herètic Miguel Servet, executat a Ginebra per ordre de Calví, és presentat com nascut a Tarragona, mentre que avui es creu que era aragonès. El cens resulta molt majoritàriament masculí, però hi trobem algunes autores, generalment vinculades a l’estament eclesiàstic, com sor Teresa Prexana o sor Juliana Morell.

Quan tan sovint es vol reduir la cultura catalana a una estampa homogènia i esquemàtica, és convenient llegir amb deteniment aquestes Memòries de Torres Amat per fer-se una idea de la seva veritable complexitat i pluralitat, tal com la plasmava un erudit de fa gairebé dos-centsanys.