La Vanguardia (Català) - Culturas
Camps literaris
Quan l’any 1952 començava la primavera del diálogo –l’afany de crear un nou marc cultural a Espanya en el qual la literatura catalana pogués començar-se a normalitzar–, el crític d’art Rafael Santos Torroella va iniciar una col·laboració a la revista Correo Literario sobre literatura catalana. Al primer article traçava una panoràmica i, per situar als lectors no catalans, feia aquesta afirmació. “Ignoro por qué no acostumbra a tenerse en cuenta el hecho, harto evidente por lo demás, de que la producción literaria de Cataluña es, esencialmente, producción en lengua catalana”. Malgrat la desarticulació total a la qual el franquisme havia sotmès un teixit cultural cosit durant dècades, Santos sostenia que la literatura que es feia a Catalunya s’escrivia sobretot en català. Era una opinió qualificada, però era una veritat a mitges.
Com podia comprovar qualsevol lector que passegés la mirada pels taulells de novetats de les llibreries, el gruix de la literatura que publicaven els autors catalans era en castellà. Dels exiliats res i dels morts ben poc. Només podia ser així. Si la censura capava aspectes morals i ideològics en tot allò que s’editava al conjunt d’Espanya, en el cas català, a més, a principis dels cinquanta la llengua seguia essent en gran mesura un factor determinant de prohibició. No sempre, però gairebé sempre. Potser no per a Josep Pla, que era un vencedor de la Guerra Civil, però Pla sempre és una excepció. En realitat el gènere comercial per antonomàsia de la modernitat –la novel·la– gairebé només existia en castellà i dos dels principals best-sellers espanyols de la primera postguerra –Mariona Rebull (1942) d’Ignasi Agustí i Los cipreses creen en Dios (1953) de Josep Maria Gironella– eren d’autors catalans que escrivien en castellà. A què es referia, per tant, un home de la cultura tan fi com Santos Torroella quan afirmava que la literatura que s’escrivia a Catalunya era essencialment en català? Demano al sociòleg Pierre Bourdieu que m’ajudi a imaginar una resposta.
A Las reglas del arte, Bourdieu va fixar com, a mitjans segle XIX, van començar a coexistir dos camps culturals: un comercial i encarat bàsicament al mercat; un altre artístic, que es volia autònom de la política i l’economia, la lògica del qual no era econòmica sinó centrada en l’acumulació del capital simbòlic. És a aquest segon camp –el camp literari– al que intueixo que Santos Torroella es referia tota vegada que el seu gènere paradigmàtic era la poesia. Aleshores la poesia actuava com una petita llum resplendent al final del túnel i, com un diamant a la fosca, Carles Riba era percebut com el representant paradigmàtic de la literatura catalana a la resta d’Espanya. És l’època mítica d’Inici del càntic en el temple, quan Espriu parla en boca dels poetes del silenci –els Foix, Garcés, Manent– i escriu “hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra”. El camp literari havia esdevingut el terreny de salvació d’una cultura.
En castellà, doncs, el camp comercial; en català, en canvi, el literari. Si aquesta havia estat una dinàmica consolidada fins aquell moment, precisament aleshores es va començar a modificar. Primer perquè el franquisme, a l’hora de madurar un equip d’escriptors en castellà, del poder i amb qualitat (a través de Solidaridad Nacional, a través del primer Destino), no se’n va sortir. Segon perquè una sèrie d’universitaris i fills de casa bona, usant plataformes del sistema però no per reforçar-lo sinó per impugnar-lo, estava coagulant un grup prou sòlid per construir un potent camp literari en castellà. És el nostre Bloomsbury. El 14 de febrer de 1950 Josep Maria Castellet escriu a Joan Ferraté proposant-li de col·laborar a Laye, la revista editada per la
En els primers anys del franquisme es consolida una doble dinàmica: en castellà, el camp comercial; en català, el literari J.M. Castellet escrivia a Joan Ferraté perquè col·laborés a ‘Laye’, i li assegurava completa llibertat
Delegación Provincial del Ministerio de Educación Nacional. “En qüestió de cultura tenim, per tant, completa llibertat”. La llibertat de consciència per elaborar una cultura crítica i pública fou seva. Seva seria la bandera del desafiament literari de Barcelona (val pels Goytisolo, per exemple, després per Marsé i la gran excepció és Rodoreda), la possibilitat d’establir connexions fecundes amb altres grups de la resta d’Espanya i la integració en prestigioses plataformes europees culturals i progressistes des del moment que van controlar Seix Barral.
“Desde una perspectiva más reciente parece curioso que el grupo que constituíamos no lindase por ninguna parte con la literatura en lengua catalana. Y, sin embargo, era así, aunque no sabría cómo explicarlo”. Així ho confessa, parlant del seu grup, Carlos Barral a les memòries Años de penitencia (1975). Aquesta desconnexió, tanmateix, es va anar invertint i, a mesura que ells van duplicar el camp a Catalunya, el sistema literari es va enriquir perquè es van establir diàlegs especialment fecunds. Valdria per la influència de Riba en Alfonso Costafreda, pel paper de mediadors exercit per Castellet, Jaume Ferran o José Agustín Goytisolo, però segurament res ho evidencia tant com la trajectòria d’amistat i estètica paral·lela que van consolidar Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma.