La Vanguardia (Català) - Culturas
De mites, sirenes i faroners
Resulta curiós constatar com un imperi d’ultramar tan important com l’espanyol no ha donat ni tan sols una literatura de tema marí digna de tenir en compte, a diferència del portuguès que té en Os Lusíadas el seu gran poema èpic o el britànic, pròdig en una literatura marina fascinant. S’ha d’esperar gairebé al segle XX perquè en comptats autors, Pío Baroja, sobretot, o Ignacio Aldecoa –hi ha referències en la narrativa d’Álvaro Cunqueiro i Alfredo Conde– aparegui aquest tema amb totes les de la llei malgrat sigui de manera marginal dins del corpus literari. D’aquí la importància que al seu moment va tenir l’aparició de Golpes de mar (2006), que ara apareix de nou corregida i augmentada, d’Antón Castro (Lañas, 1959), escriptor i periodista cultural establert des de fa anys a Saragossa però que escriu indistintament en gallec, Vida e morte das baleas, A lenda da cidade asolagada , o en castellà, en què trobem títols tan significatius, dins ja d’una obra pròdiga, amb llibres com El testamento de amor de Patricio Julve, Los seres imposibles o El álbum del solitario, dels quals vaig gaudir al seu dia amb curiosa fruïció.
Torno a les pàgines de Golpes de mar i torno a recuperar sensacions semblants a les que em va deixar la primera lectura. Antón Castro, a qui li agraden certs estils de la seva terra d’adopció, pensem per un moment en els textos dedicats a Javier Tomeo, es mostra en aquests relats acompanyat de l’esplèndida parafernàlia literària gallega, aquella que va de Valle-Inclán a Cunqueiro i que es nodreix de la fascinant literatura oral d’aquell racó del nord-oest, veritable mare nutrícia de la seva literatura escrita.
Castro no només no defuig d’aquella tradició sinó que aquests relats resulten ser de vegades transsumptes escrits de llegendes escoltades amb fervor i estupor, aquelles llegendes que es caracteritzen per intentar estar per sobre del temps, col·locar-se en l’etapa intemporal del mite, així, el bosc de Cecebre en Wenceslao Fernández Flórez, així, tots els llibres de Cunqueiro, així, les bastardies genials de Valle-Inclán, així, l’univers fantasmagòric de La saga fuga de J.B., de Torrente Ballester, i Antón Castro ho aconsegueix d’una manera sàvia barrejant personatges presents en els relats, que són independents,
L’autor celebra la tradició literària gallega amb eterns avatars dels relats marítims de la zona
fent, per exemple, que el protagonista d’un d’ells passi a ser secundari en un altre de diferent. Crea, d’aquesta manera, una persistent galeria de personatges que es mantenen en el cap del lector amb ànim d’impressionar per les seves ocurrències i disbarats.
Per aquest llibre passa la Galícia marinera, la del relat, tremendament quotidià, del nen que perd el seu pare en un cop de mar mentre recull percebes; la del mariner cec que s’inventa històries de balenes; els infinits avatars dels navegants, eterns Ulisses sense saber-ho; la de la dona que es transforma en pedra de tant esperar; històries de ciutats submergides, com la de Gomorra, a la ria de Corcubión, com el port de Caión, ciutat que envolta la història d’amor de l’Alba i el Buxán a Destino de Lamia; les històries que des d’aquell port explica el Buxán, el faroner, històries de dones esperant anys el marit mentre pentinen la platja; la dona que s’embarassa superant l’espai i el temps quan l’amant és absent, en Memoria de Elba... En fi, un llibre esplèndid, que no va tenir al seu moment l’acolliment que es mereixia.