Acció artística, acció política

Pensar l’acció artística com a eina de crítica i reivindicació exigeix tornar enrere en el temps. Malgrat les grans etiquetes que la història de l’art utilitza per designar alguns moviments artístics, com ara art conceptual o art polític, penso que l’art sempre va ser conceptual i sempre va ser polític, encara que sigui de forma implícita. El que sí que és necessari és concretar quan i com neix la voluntat de reivindicar la presència de la dona en l’art d’una manera activa i com dins d’aquest algunes artistes han dut a terme un discurs que permet parlar de la situació de la dona no només en l’art sinó en la societat. En aquest sentit Martha Rosler (Nova York, 1943) va ser una de les pioneres als anys 70 quan va utilitzar el llenguatge del vídeo com a eina d’anàlisi social i polític des d’una perspectiva feminista. Durant gairebé cinquanta anys les seves obres han examinat amb una mirada crítica els diferents mecanismes mitjançant els quals es construeix la cultura occidental i el paper que la dona hi juga.

Martha Rosler és una de les artistes més prolífiques en aquest camp, des dels seus inicis fins ara, els seus treballs continuen posant èmfasi en les desigualtats que imperen i forgen la cultura occidental. La seva trajectòria inclou performances, fotografies, instal·lacions i assajos. L’exposició que actualment podem veure al Macba, Col·lecció Macba. Martha Rosler: God bless America!, l’estètica, per definició, investigativa? La proposta està ben plantejada i, sobretot, ben articulada a l’espai, però és inevitable preguntar-se per aquells casos en els quals conceptes com política, violència, arquitectura o memòria són capítols pendents en el nostre context i en l’exposició. El problema no és el que la plataforma desenvolupa, acció totalment necessària, sinó el perquè de la selecció. És a dir: només espais no europeus? que acull en el títol el nom d’un dels seus treballs, se centra en la producció videogràfica de l’artista a través d’onze obres realitzades des dels anys setanta fins al 2006. L’exposició no només mostra els eixos crítics del seu treball, sinó que estableix al seu torn un diàleg amb altres exposicions presents al museu com les d’Akram Zaatari i Forensic Architecture . És en aquest sentit des del qual la relectura que permet dur a terme la selecció de projectes de Rosler

Martha Rosler va ser una de les pioneres als anys setanta en l’ús del vídeo des d’una perspectiva feminista

no només treballa amb la col·lecció del museu sinó que basteix ponts amb altres discursos contemporanis.

El treball de Martha Rosler aborda la política com a exercici ideològic del poder, la jerarquia de classes i el control social sobre el cos de la dona.

Al costat de vídeos antibel·licistes com el que dona títol a l’exposició, les peces seleccionades podem dividir-les en dos grups, d’una banda aborden problemes presents als setanta que encara avui continuen vigents: immigració, explotació laboral, complicitat entre corporacions multinacionals o règims dictatorials. I d’altra banda, encara que sempre en diàleg amb aquest primer grup, trobem obres que analitzen problemàtiques derivades de qüestions relatives al gènere: exploració de l’esfera domèstica, instrumentalització del cos de la dona per part dels mitjans de comunicació, la indústria de la moda i la publicitat, així com les transgressions de la vida privada comeses pel poder de l’Estat. Rosler permet reflexionar des de múltiples punts de vista, aprofundint d’una manera subtil en àmbits que inclouen el marc legal, científic i fins i tot mèdic. A través de tots els seus treballs podem pensar que les coses han canviat ben poc aquests darrers cinquanta anys: racisme, masclisme, imperialisme... semblen continuar sent els ismes de la nostra era.