La Vanguardia (Català) - Culturas
21 clàssics del cançoner líquid
1981
La cançó que dona títol a l’àlbum i amb Bruce Springsteen com a gran cronista èpic de l’Amèrica dels anys setanta –seguint els camins de Dylan– recorre l’altra cara del somni americà reflectit en aquest riu, metàfora dels somnis truncats de la vida d’una parella a través del temps.
1975
Com a homenatge a la revolució dels clavells, Chico Buarque compon la cançó Tanto mar, celebració de festa, entre un Brasil sota una dictadura, i un Portugal que en sortia. Entre tots dos, un mar sencer per navegar-hi. La cançó és censurada i el cantant, com a protesta, en els seus recitals d’estrena en fa una versió instrumental. La pluja com a provocadora d’un torrent d’imatges a manera de collage. Antonio Carlos Jobim s’inspirava en les pluges del mes de març de Rio de Janeiro. La cantant Elis Regina serà de les primeres que en gravarà una versió, convertint-se amb el pas del temps en peça obligada per a jazzistes i tota classe d’intèrprets internacionals. Serrat fixa les seves senyes d’identitat amb el mar Mediterrani com a passaport vital. La cançó cohesiona l’àlbum a què dona títol coronant un dels cims de la creativitat serratiana. En els arranjaments del tema, el malaguanyat Juan CarlosCalderón,inspirant-seal’horadel ritme en el celebèrrim Take five de David Brubeck.
1985
Amb les notes inicials del Misteri d’Elx, Lluís Llach revela la seva amorosa pregària a una mena de gran deessa o deïtat marina. Cançó d’enyorança, amb el record de la mare morta del cantant, i de celebració del vell Mare Nostrum vetllat pels déus i els guerrers i sembrat de mites i cultures.
1971 1972 1971
Els sumptuosos i elegants arranjaments de Jacques Denjean envolten la cançó i la veu de Maria del Mar en aquest cant d’evocacióienyorançadelpaisatgefamiliar que ha quedat enrere. El mar com a teló rítmic de fons, i el record d’aquella platja que les onades li retornen. Cant optimista en què es fonen sentiment amorós i natura en aquesta barreja de cançó popular i alhora creació sofisticada que distingeix les produccions de la parella Lucio Battisti i Mogol –el seu lletrista durant molts anys–, que entre els anys seixanta i setanta construeixen algunes de les peces mestres de la música italiana contemporània.
1946 1969
El patriarca de la chanson ret homenatge al mar Mediterrani que havia forjat la seva infantesa i adolescència en el paisatge del seu Rosselló natal. La cançó acabarà traspassant fronteres a ritme de swing, ara ja com Beyond the sea i Bobby Darin l’entronitza en el gran songbook americà.
1984
Fabrizio de André recuperava les seves arrels culturals i dialecte genovès per a aquesta història poblada de mariners i llegendes creuant els camins del mar. Amb l’ajuda del músic Mauro Pagani, el cantautor genovès aconsegueix una fascinant barreja en què es combinen geografies i músiques mediterrànies.
1962
Al cant joiós d’un Gene Kelly sota la pluja, deu anys després el duo Everly Brothers responia amb aquesta altra pluja banyant el temps de l’amor i les amargors i tristeses de l’adolescència. Obra de la parella de compositors Carole King i Howard Greenfield, forjadors de l’èpica juvenil dels primers seixanta.
1968
Amb la seva mà dreta el productor i guitarrista Steve Cropper, Redding posa a punt poc abans de morir una malenconiosa balada amb el paisatge de la badia de San Francisco. La cançó, (Sittin’ on) The dock of the Bay, amb els seus apunts biogràfics, acaba convertint-se en el seu més gran i pòstum èxit. L’últim xiulet.
1969
El californià John Fogerty i ànima del grup es deixava atrapar per la música i els sons del sud. El vell país dels pantans i dels rius de color verd no havia estat mai tan bell i profund com en la cançó del grup californià que mirava enrere, capturant el primitiu rock and roll i rhythm and blues.
1970
Per aquestes coses de l’atzar, o del destí, quan va aparèixer l’àlbum Bridge over troubled water, que inclou la cançó, el duo Simon and Garfunkel ja estaven en via de divorci. El seu cant solidari travessava, a més de les aigües turbulentes, totes les llistes d’èxits del planeta, convertint-se en un dels àlbums més elogiats dels seixanta.
1961
Dos mestres, Henry Mancini i Johnny Mercer, reuneixen saviesa i elegància en una de les composicions més delicades del songbook americà del segle XX. Johnny Mercer abocava en la lletra els seus records d’home del sud en aquest riu de la lluna il·luminat per la figura de Hepburn davant l’aparador de Tiffany.
1955
La veu de la cantant i actriu cristal·litzava