La Vanguardia (Català) - Culturas
València: pòquer, ruleta i black jack
Fa una colla d’anys, el crític de cinema José Luis Guarner es va inventar una definició de les pel·lícules de James Bond que serveix per les novel·les de Ferran Torrent (Sedaví, 1951): són un fet etològic, com el pas dels bancs de bacallà pel golf de Terranova. Cada dos anys, el periodista Marc Sendra, els germans Torres, el comissari Tordera, el detectiu Toni Butxana, amb alguns personatges nous que s’han anat consolidant en els darrers episodis de la saga (el Largo, el Messié, el pare Rafel, Salif, el Mític Regino), surten de València i passen en ramat per les llibreries de Catalunya, València i Mallorca. Els bacallaners literaris els esperen.
Torrent ha creat una fórmula que sempre funciona, amb personatges que es fan estimar, amb unes trames d’intrigues falcades les unes amb les altres, com una gran partida de pòquer farolero o un billar microcòsmic, amb una visió crítica i melancòlica del País Valencià que, a cada nova represa, incorpora les novetats del moment. Ara mateix: el sistema de comptabilitat B i l’Alerta 4 antiterrorista davant del perill d’atemptats gihadista. Per descomptat hi ha sempre el context polític local, que tracta amb gran discreció i sense fer falla (no hi surten Calatrava, Camps, ni Rita Barberá). Som en portes de les eleccions autonòmiques del 2015, que han de retornar l’esquerra al govern de la Generalitat Valenciana i hi ha moviments de tropes.
En les darreres novel·les de Torrent el tema és una excusa per fer anar la màquina. Un atracament històric d’un banc al centre de València, enmig d’una mascletà, un casino il·legal, uns vídeos comprometedors, els negocis bruts de la màfia russa, les interferències dels xinesos, la història del pare Rafel i les seves activitats en favor dels xicons i les xicones més desafavorides (que és com els anomena la correcció política: com si tots ho fossin de desafavorits, els nens, uns més que d’altres). Cadascuna d’aquestes trames dóna peu a un munt de capítols-partida. Es reparteix el joc, els jugadors fan servir la seva perspicàcia i els seus bons dits, en sorgeix un equilibri de forces temporal. Acaba el capítol i comença una altra mà. La moral de fons no canvia: de vegades per fer justícia s’han de transgredir les lleis. Marc Sendra, els germans Torres, i fins i tot el Largo i el Messié, són antisistema tunejats, que segueixen un instint ancestral de llaurador murri per manegar-se entre taurons polítics i financers. En surten sense cap esgarrinxada, gràcies a la lògica del raonament.
Torrent és el rei de donar gambeta, que és la manera com es coneix en els ambients del joc l’activitat dels qui fan d’esquer, exhibint amunt i avall els guanys que obtenen, per engalipar els ambiciosos i els distrets. Les seves novel·les –que van començar com Tot un home i han seguit com Els Soprano– conviden a jugar. No hi surts mai esquilat: travesses la porta del casinet de l’editorial Columna amb les butxaques plenes d’una diversió senzilla i honesta i un núvol de confetti daurat, que et flota al voltant del cap combitlletsdecinc-cents.
La moral de fons de les novel·les de Torrent no canvia: de vegades per fer justícia s’han de transgredir les lleis