L’art del dolor

La vida agitada de Luis Sepúlveda (Ovalle, Xile, 1949), el seu compromís amb l’esquerra i amb els moviments ecològics, la seva dedicació al cinema, els seus múltiples viatges: tot contribueix a fer que una obra sempre molt documentada neixi de la crònica i no de la investigació. Sepúlveda es va titular com a director teatral a l’Escola de Teatre de Xile i més tard es va llicenciar en Ciències de la Comunicació per la Universitat de Heidelberg. Detingut durant la dictadura de Pinochet, va participar en la revolució sandinista i va ser corresponsal de Greenpeace. No sorprèn que un dels seus fills es digui Carlos Lenin i un altre León. Després de recórrer diferents països llatinoamericans, va viure catorze anys a Hamburg i des del 1997 viu a Gijón.

Amb la seva novel·la Un viejo que leía novelas de amor (1989), inspirada en els indis shuar de la selva equatoriana, amb els que va conviure, s’inicia una prodigiosa projecció internacional que ha aconseguit mantenir al llarg de la seva fèrtil producció literària, molt especialment en els seus contes juvenils. Una acollida entusiasta en què no sempre ha participat la crítica. De raons, n’hi ha. I jo les trobo sens dubte en la seva última novel·la, El fin de la historia. Aquí recupera el Juan Belmonte de Nombre de torero (1994), en un ambiciós i trepidant recorregut per la convulsa història d’Europa i Amèrica Llatina, centrada sobretot en la Unió Soviètica –des dels seus inicis amb Lev Trotski fins a la caiguda del mur de Berlín (“la moral se derrumbó con el muro de Berlín”)–, la Federació Russa de Putin, i Xile, des de la dictadura de Pinochet a Michelle Bachelet i Sebastián Piñera. Malgrat el to d’accidentada crònica i l’elaborada estructura, en un contrapunt entre Rússia i l’Amèrica Llatina, el passat i el present, el que hauria de fluir amb naturalitat acaba per resultar molt enrevessat. Una vegada acceptat aquest obstacle, difícil d’eludir, Sepúlveda ha resolt molt bé la relació entre el marc històric i els individus que es mouen en ell. Tot i que s’hi troba a faltar una intensitat psicològica més gran. Ens acaba interessant més el que hi ha d’aventura que la humanitat dels personatges, molt esquemàtics. Això es percep sobretot en la relació de Belmonte amb Verónica: tots dos viuen experiències molt intenses, però falta la vibració sentimental, com si fos possible un amor sense substància amorosa.

Per descomptat, no són errors d’un escriptor dotat d’un talent narratiu evident. És simplement una concepció voluntàriament limitada. Perquè el més curiós és que tots els personatges viuen experiències portades al límit, que precisament pel que tenen de trepidants, no arriben a ser mai realment dramàtiques. Vivim la intensitat de la intriga, hi ha escenes en què la violència, especialment la soferta per Verónica, o la brutalitat sexual de la tinenta Ingrid Oldrock, resulten realment estremidores. Podem assenyalar també com a clarament positiva l’ambigüitat dels personatges centrals, en un joc de fidelitats i traïcions, d’ideals, de cinisme i d’abús de poder.

El més interessant i innovador del llibre és l’obsessiva voluntat dels cosacs per buscar a qualsevol preu una pàtria que els permeti conservar la seva identitat. Les altres coses no passen de ser un thriller polític ideològicament molt esquemàtic i alhora un laberint en el qual el lector es perd i, com en el meu cas, s’irrita. Tot el que hi ha de genuïna energia i de projecció de les pròpies experiències de l’autor acaba per diluirse i esgotar-se. Escrita amb més ofici que encís, amb la integritat ideològica no n’hi ha prou per construir una novel·la atractiva.

Els personatges centrals es mouen en un joc de fidelitats i traïcions, de cinisme i d’abús de poder