La Vanguardia (Català) - Culturas
La bellesa de l’ibis ermità
Un ibis ermità és un dels ocells més lletjos que existeixen. Geronticus eremita, una au en realitat. Qui voldria tenir una mascota tan poc afavorida? Algú que estima la lletjor, algú que, en altres paraules, en la lletjor hi troba la bellesa, perquè això, la bellesa, és el que busquem tots, oi? Sònia Hernández (Terrassa, 1976) fa anys que s’interessa per l’obra del mexicà Vicente Rojo. En els seus quadres troba la protagonista de la seva recent novel·la l’encarnació de l’ordre, de l’equilibri. L’estabilitat. És per això que els seus quadres ens semblen bells? El hombre que se creía Vicente Rojo és el resultat de la maduresa narrativa de l’autora, a qui ja jutgem no per la promesa que va ser (triada una de les veus joves de la literatura espanyola per la revista Granta) sinó per la realitat de les seves últimes obres, especialment Los Pissimboni (Acantilado). Si en aquella novel·la Sònia Hernández bevia de Kafka (o Kadaré) per donar una forma gairebé despersonalitzada al desconcert davant la complexitat del món, aquí la seva estructura narrativa fa un pas al costat i es torna intimista: l’autora mostra més de si mateixa, de les seves pors i inseguretats. I això, paradoxalment, és símptoma de seguretat.
La protagonista d’El hombre que se creía Vicente Rojo és una dona madura, amb problemes de pes, a qui el seu marit acaba de deixar i la seva filla adolescent posa a prova. Berta, als seus quinze anys, se sent perseguida per la lletjor: no, en la seva vida no passen coses dolentes, només lletges, una distinció que té la seva importància, perquè la bellesa, la seva recerca, té un paper cabdal en aquesta novel·la que té un esquelet tan articulat com els quadres que l’han inspirat. Els de Vicente Rojo, l’artista que l’atzar creua en la vida de Berta i després de la seva mare per acabar posant-les al seu lloc. Al cap i a la fi, la lletjor també és una opció.
Berta i els seus dos amics, companys de l’institut, juguen a desdibuixar la realitat per separar les seves parts i veure-la de forma diferent; durant minuts, potser hores, fixen la vista en un punt fins que aconsegueixen veure a través d’ell. Berta s’esvaeix quan es concentra fins a l’extenuació en un quadre de Vicente Rojo que l’artista, de visita a la ciutat, ha regalat a l’institut. És possible que fins i tot hi imparteixi unes classes. L’artista regala una aquarel·la a l’adolescent,
Als seus 15 anys Berta es veu predestinada a rebre coses lletges, a que tot el que li passi sigui desagradable
aquesta la rebutja: prefereix una mascota, un ibis ermità, un dels animals més lletjos que ha pogut localitzar. Una espècie protegida que viu en territoris com Síria. Ni parlar-ne. La seva mare sí que accepta l’aquarel·la i decideix escriure un article sobre el pintor, una manera de tornar als seus orígens de periodista i de passada articular una espècie de guia moral a partir d’algú “que no té enemics”. Quan l’hagi conclòs, potser haurà deixat de ser l’enemiga de si mateixa; no explicarem res més perquè el lector ho ha de descobrir a través d’aquesta lecturaepifànicaiseductora.