Esmicolar el còmic

Martín Vitaliti és una estrella en una constel·lació d’artistes singulars repartits pel món. Són aquells que es dediquen a treballar amb el llenguatge del còmic, desconstruint-lo i introduint-lo en un àmbit conceptual propi de l’art contemporani. És, insisteixo, un punt remot d’una constel·lació que està esperant encara que crítics i comissaris la localitzin, l’agrupin i la distingeixin. A Catalunya tenim dos bons exemples d’artistes que treballen amb la sintaxi de la historieta, esmicolant els seus ingredients formals i conceptuals (les bafarades, el temps entre vinyetes o la retolació) com són Francesc Ruiz i el mateix Vitaliti. Altres exponents com Matt Madden, Ilan Manouach, la més pictòrica Kym Tabulo o el brillant Jochen Gerner es troben repartits per diversos punts del globus. La veta que en els seixanta va emergir amb el suggeridor nom d’Abstract Comics –iniciada pels experiments del mateix Robert Crumb– ha continuat sent conreada puntualment per alguns autors que troben avui el seu lloc més aviat en exposicions que en editorials de còmic.

L’última mostra de Vitaliti es basa en la contraposició entre el moviment i els moments de no fer res. Vitaliti posseeix un gran arxiu, recopilat des del 2012, de retalls de pàgines de còmic, un arxiu que conté vinyetes soltes agrupades sota diverses temàtiques. Per a aquesta exposició ha treballat amb una trentena d’elles que mostren moments suspesos en una historieta: lapses en els quals el Corto Maltés, Mafalda, Snoopy o personatges d’Adrian Tomine, Chester Brown o Keko apareixen asseguts en silenci, absorts, congelats, immòbils. Per afegir moviment a aquests espais estàtics sobre el paper, Vitaliti els col·loca sobre la paret, duplica cada vinyeta i la desdibuixa, donant-li la performance o –per què no– la ceràmica. Aquest idealisme xoca moltes vegades amb l’obstinació del món del còmic, molt autoreferencial, amb baixa autoestima i recelós davant noves maneres d’entendre el gènere més enllà de l’entreteniment. Però des de l’àmbit de l’art contemporani desitgem una entesa mútua. I per començar, hem de detectar experimentadors dispersos com Martín Vitaliti per poder fer entendre al públic la singularitat del seu treball.