La Vanguardia (Català) - Culturas
La utilitat de la mirada
Un nen aprèn a llegir i a escriure quan té entre sis i set anys; en canvi, no sap mirar quan arriba a la universitat. No entraré en la falta de cultura humanística en la societat, l’empobriment del nostre ensenyament en matèries que semblen inservibles i l’exaltació de tot el que doni beneficis a curt termini. Ho explica molt bé Nuccio Ordine en el seu brillant tractat La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013). Mirar requereix un aprenentatge basat en l’esforç i la curiositat en un camí autodidacte. Els corrents historiogràfics que propulsaven la mirada com a punt de partida de la investigació han anat desapareixent en els estudis universitaris, fins i tot a Itàlia, on va néixer la cultura del connoisseur ,de Giorgio Vasari a Roberto Longhi. Avui ha triomfat el context sobre l’obra i ja es fa una història de l’art sense obres d’art. A Espanya no va arrelar mai aquesta escola de la mirada que va ser absorbida per corrents de formalisme simple i totes les disciplines de context possibles, de la iconografia a la sociologia. Per sort els últims ressons del connoisseur es troben en el mercat, especialment en la pintura antiga, professionals formats mirant més que llegint i sobretot equivocant-se en adquisicions i pagant per això: potser aquesta és la millor manera d’aprendre. Molts dels seus descobriments acaben en els museus mentre ningú no reivindica la seva tasca perquè es mouen en les mai ben vistes aigües del comerç.
La societat viu d’esquena a l’art i en els mitjans amb prou feines hi ha espai perquè la cultura visual no entra en els paràmetres de l’anomenat entreteniment. I els museus no posen fàcil la relació entre les obres i les persones: des dels mòbils incardinats en la pornografia del jo fins a les audioguies que dirigeixen l’espectador i no li permeten comentar les obres amb qui l’acompanya. Celebro que el Prado sigui dels pocs museus on els mòbils no hi entren, convidant així a concentrar-se a mirar. Els visitants passen més temps mirant les cartel·les: sembla com si entrar en un quadre espanti perquè no s’entén. I no s’entén perquè no s’explica i quan algú vol fer-ho se li prohibeix. No fa gaire, visitant amb uns amics la mostra Expressionisme abstracte al Guggenheim de Bilbao, no vaig poder explicar-los res perquè el nostre grup era més gran de les vuit persones que permet el museu que s’agrupin. Vam haver de partir el grup davant l’observació policial dels guardians de la sala i la visita se’n va ressentir. Ni vaig poder veure amb la meva filla de vuit anys la dama d’or de Klimt a la Neue Galerie de Nova York perquè al seu propietari, el magnat Ronald S. Lauder, no li agraden els nens en el seu museu. Com volem que l’art penetri en la societat si es posen tota mena d’obstacles? Reivindico la utilitat de la mirada, l’única manera possible de conèixer els mons incopsables que amaga tota obra d’art.