L’espia que em va estimar

“A mi el què més m’agrada d’escriure una novel·la és el treball previ de documentació”, assevera Arturo Pérez-Reverte. Passejant amb ell per Tànger es nota. Per exemple, recorrent l’evocador i una mica atrotinat hotel Continental, tocant a la Medina, on solia anar Paul Bowles, amb els seus arcs, les seves vidrieres de colors, les seves petites saletes i fins i tot un basar ple de bijuteria i objectes variats sobre els quals descansa plàcidament la pols dels anys. En aquest espai, on Bertolucci va rodar El cel protector, l’escriptor de Cartagena (1951) ha donat habitació a Lorenzo Falcó. Ovella negra d’una distingida família de Jerez dedicada al comerç de vins, expulsat amb deshonor de l’exèrcit per un embolic de faldilles, traficant d’armes per a Basil Zaharoff i després reclutat per l’espionatge espanyol, per al qual ha treballat servint successius governs i règims i ara, en plena Guerra Civil, ho fa al servei de l’Estat Major de Franco.

El personatge és un descregut, esclar. En la seva primera novel·la, titulada adequadament Falcó, li encarregaven la missió impossible d’alliberar del seu empresonament José Antonio Primo de Rivera el primer any de la gran contesa. Com passava amb el Chacal de Frederick Forsyth, la gràcia era mantenir l’interès d’un lector que ja coneixia, pels llibres d’història, el final: el líder falangista va ser afusellat a Alacant. Ara, a Eva, la trama se centra en un vaixell carregat de l’or republicà pel qual s’enfronten Falcó i la seva passió i a la vegada antagonista de l’episodi anterior, l’espia russa Eva Neretva, amb qui es baralla a cops de puny en un capítol impactant.

Pérez-Reverte ha imprès una brillantor nova i inesperada al fins ara més aviat adormit gènere d’espies espanyol, alimentat amb caràcter esporàdic per obres com les memòries de Luis González Mata Cisne, els assajos i novel·les de Fernando Rueda o l’oblidat volum de relats de Ricardo Fernández de la Reguera Espionaje. El pare del capità Alatriste ha practicat en el nou terreny la seva habitual tècnica d’immersió total. “Als anys 30 –comenta– Tànger era un niu d’espies, perillós i fascinant. He estat vivint a la ciutat, prenent notes, llegint lli-