La Vanguardia (Català) - Culturas
Cròniques de la revolució
L’octubre del 1934, uns 40.000 miners asturians van arribar a Oviedo –uns 45.000 habitants– i van ocupar la ciutat, després d’establir el seu domini en diverses poblacions. Com va ser possible? Què va succeir durant aquells quinze dies que va durar la revolta?
Aquest llibre conté les cròniques de Josep Pla i de Manuel Chaves Nogales, enviats especials dels seus respectius diaris per descriure aquella tràgica revolta, així com el reportatge novel·lat de José Díaz, també als llocs dels fets. Jordi Amat ha fet el pròleg d’aquests magnífics documents en què el periodisme desplega un eficacíssim art literari amb una rotunda voluntat d’objectivitat.
Chaves al·ludia a l’acarnissament: “Tot el que es digui de la bestialitat d’alguns episodis és poc”. Díaz es preguntava per què només els obrers asturians s’havien alçat, impetuosament i sense pensar, atiats per “un marxisme purament sentimental”. Pla feia inventari de destrosses per part del domini de les turbes i dels bombardejos de l’aviació. Els resultats van ser gairebé 1.500 morts, uns 2.000 ferits i 30.000 detinguts. Pla no se sabia avenir que una fàbrica de material de guerra propietat de l’Estat estigués a mercè d’uns revolucionaris. D’altra banda, aquells tràgics esdeveniments es produïen en una comunitat sense gairebé aturats; “que prenguin nota els del progrés indefinit i continuat”, postil·lava l’escriptor empordanès. El crim dels revoltats, deia, va ser que armessin la gent de l’hampa fins dalt.
Pla denunciava com a motor el primitivisme més complet amb una crosta de civilització, i s’estranyava que els polítics no se n’haguessin fet càrrec, ni comprès la gravetat de les posicions “demagògiques i pseudohumanitàries”. Josep Pla veia aquells fets com a “accions preparades amb molta antelació” i organitzades per “provar el valor combatiu d’unes masses”, afavorides des de feia anys per una total falta de control de la propaganda socialista i comunista “que no hauria tolerat cap país civilitzat”. Arran de tanta destrucció, concloïa: “Me’n vaig d’Oviedo posant-me les mans al cap”.