Estirp femenina indonèsia

Més aviat coneixem poca cosa de la ficció indonèsia, el país del sud-est asiàtic que el colonialisme holandès va anomenar Índies Orientals Neerlandeses i al qual va imposar, afegit al seu tarannà espoliador, el cultiu de productes com la nou moscada i el cacau. Recordo haver llegit alguna traducció castellana d’un autor de nom difícil de retenir, Pramoedya Ananta Toer. Em temo que la seva obra no va obrir el forat que s’esperava. Vet aquí una vegada més la qüestió: què passa quan la gent no té la mateixa visió de la realitat ni comparteix els codis per interpretar-la? El cert és que ha calgut esperar fins ara l’arribada d’una altra novel·la, La bellesa és una ferida (2002), la primera d’un jove narrador indonesi, Eka Kurniawan (Tasikmalaya, 1975), llicenciat en Filosofia per la Universitat Gadjah Mada i bolcat en l’escriptura.

En principi hi ha dos detalls encoratjadors que empenyen a llegir el llibre malgrat el seu gruix de pàgines. El lema ha estat extret de Don Quijote, un fragment que el savi Cervantes conclou amb aquestes boniques paraules: “…se dio a entender que no le faltaba otra cosa sino buscar una dama de quien enamorarse, porque el caballero andante sin amores era árbol sin hojas y sin fruto y cuerpo sin alma”. La tria del text parla a favor de l’encert i la finesa de Kurniawan. Però és que en girar full un ensopega amb el Preludi; i allà, en set paràgrafs i trenta línies, el narrador Kurniawan se les enginya per condensar la novel·la i prevenir el lector sobre què l’espera si decideix seguir. Així acaba

“Aquesta és la història del nostre país. Una història de fantasmes. Passeu i divertiu-vos”, adverteix l’autor

el Preludi: “Aquesta és la història del nostre país. Una història de fantasmes… Passeu, sisplau, i divertiu-vos”.

És el que desitja Eka Kurniawan als seus lectors: que frueixin amb la història que els explicarà sempre que es comprometin a mantenir la imaginació desvetllada. En efecte, la narració s’inicia quan “una tarda d’un cap de setmana de març, la Dewi Ayu va ressuscitar després d’haver estat vint-i-un anys morta”. L’escenari del prodigi –ni se’ls acudeixi invocar el tòpic de la màgia de Cien años de soledad– és la ciutat imaginària d’Halimunda, on la Dewi Ayu va venir al