La Vanguardia (Català) - Culturas
El planeta urbanitzat
Fa un munt d’anys, per una qüestió de feina, vaig tractar amb un cap de l’obra agrícola d’una fundació important. Jo l’havia d’ajudar a redactar uns textos. Era fill de pagesos i no feia els melindros que gastava jo, urbanita total (però amb un peu en un poble de muntanya). Va titular el document que havíem de redactar “El planeta urbanitzat”. Jo estava escandalitzat. Com podia ser, que l’home que havia de defensar els interessos dels pagesos pensés que el camp era una parcel·la d’un món conquerit fins als racons més remots per la lògica ciutadana? Al mateix temps, com que era pagès, tenia una visió peculiar de les coses. Era un plaer sentir-lo parlar de les tempestes elèctriques de finals d’agost i de com havien desaparegut: en feia un símptoma d’una malura greu, en una època en que encara no es parlava gaire del canvi climàtic. La proximitat geogràfica i el factor humà tenien un pes importantíssim en les seves reflexions. Recordo la il·lusió que li va fer quan va saber que un jugador del Barça B que acabava de debutar amb el primer equip, era d’Almacelles, al costat del poble dels seus pares. “D’Almacelles!”.
M’hi ha fet pensar El que la terra m’ha donat de Lluís Foix. Com el meu conegut de l’obra agrícola, és un fill de pagesos que ha fet una vida cosmopolita, ha estat corresponsal, director adjunt i subdirector de La Vanguardia. Té un tarannà pragmàtic que li ve per dues bandes: del contacte amb la terra i de l’experiència del periodis- me professional, envoltat de lectures i d’estades a l’estranger. Foix també considera que la terra és un planeta urbanitzat, que la vida es concentra i es concentrarà encara més a les ciutats, a causa de la penúria secular del camp, de la industrialització de les tasques agrícoles i de les grans migracions del segle XX que encara degoten. És un procés que no ha tingut aturador ni tindrà marxa enrere. Ara bé: els qui conservin el contacte, el coneixement i la sensibilitat per les coses de la terra, seran l’aristocràcia del futur. Una aristocràcia sense mantells d’ermini ni cotxes esportius, que viuran una estilització de la filosofia ancestral de la vida pagesa, entre la matèria i l’esperit.
Seguint el camí que va encetar amb el primer volum de les memòries, La marinada sempre arriba (2013), que era un llibre excel·lent, Foix ha escrit un volum de pensaments sobre les quatre estacions, amb emoció literària i tècnica periodística, en el qual fa el tomb de l’any, tot fixant-se, i dedicant-hi pàgines escrites amb molt bon criteri, en com viuen les orenetes, les falcilles i els roquerols, les diferents maneres d’empeltar, com s’allarga i com s’escurça el dia, com borronen les vinyes i com treuen rapa les oliveres. Si parla dels vents, recorda la infantesa a Rocafort de Vallbona, a l’Urgell, però de seguida s’enfila pels vents de Barcelona, cap al llac Michigan i el llac Baikal. Si parla del fred, recorda la gelor criminal que es passava a les cases bones, que eren les més grans, amb una observació que recorda Josep Pla quan parla del gregal i dels pisos de l’Eixample de quan era estudiant. Foix té setanta-quatre anys i tot que és un home d’acció i que segueix al peu del canó, amb articles i tertúlies, fa el gest de tornar-se hortolà, que és el que fa la gent que ha estat vinculada d’una manera o altra a la terra a partir d’una determinada edat. Enlloc de plantar albergínies, parla de la contemplació gairebé mística de l’hortolà que en planta, i que estableix diàlegs imaginaris amb les alberginietes, amb els pebrots i els carbassons. És allò de cultivar el propi jardí del final del Càndid del Voltaire. En aquest cas el jardí és un volum que fa goig, de tapa dura, una mena de breviari, amb un cant a la terra, lectures de Plini el Vell, Montaigne, Verdaguer i Dostoievski i un pròleg deJosep MariaEsquirol,undelsfilòsofsmésentenimentats del moment, veí del poble del costat (Sant Joan de Mediona) que diu molt ben dit que Foix és un pelegríenamoratdelavida.
Els qui conservin el coneixement i la sensibilitat per les coses de la terra seran l’aristocràcia del futur