Costa Blava

La britànica psicòloga freudiana assisteix al relat de tot això i es nega a creure-ho. Ella mateixa! Perquè el lector sí que creurà en aquesta galeria de formidables i intrigants de la Costa Blava. I en les confessions de la jove Brigitte Bardot sota la lluna. I en els esmorzars al llit amb formatges exquisits, i en la llum del mar. Aquest és el nou món que acull l’anglès Linton Blint, un dissortat jove marcat per l’imperdonable afront al seu pare, amo d’un imperi de pesticides. Perquè Linton, justament, es va dedicar a estudiar i criar l’enemic. Fins que ni arnes ni escarabats, ni grills ni aranyes no el salven de l’assetjament d’altres éssers, aquests humans i propers. I ha de fugir.

Un entomòleg classifica, però aquest insectòleg amb l’autoestima per terra, a la meravellosa Riviera francesa, i el 1965, no sap com entendre i classificar. Amagat a Niça, a la suite 503 del cèlebre hotel Le Negresco, el passat europeu podria ser com aquella habitació d’insectes que ell va deixar enrere.

Com es pot creure que ahir mateix els jueus de Niça fossin deportats i condemnats a l’horror. O que, en l’esplendor de salons que han fet història, obres d’art, un gat increïble i cobrellits de visó, per allà a prop circulin membres de la Stasi i de la Sdece (els serveis d’intel·ligència francesos). Perquè allà regnen Brigitte Bardot i Mylène Demongeot. Belleses demolidores i definitives. Com les faldilles geomètriques i curtes de Courrèges.

Es tracta d’un mapa d’equívocs i dobles cares: pinxos del KGB, un cambrer ferit d’amor i amb desitjos de revenja, problemes a la cort monegasca i espies dels dos costats. Bon assumpte amb dames letals i guardaespatlles. I que flota en aquella escuma dels dies que José Vales (Zamora, 1965) –traductor i guanyador del premi Nadal amb Cabaret Biarritz capta amb ironia i humor, amb talent i amor a un temps i un lloc.

Qui pogués entrar en aquell Negresco i –com el personatge de Woody Allen a Mitjanit a París– quedar-se atrapat entre llums, equívocs i quelcom que es respira en aquesta història. I que bé podria ser –entre el drama europeu i la criminalitat– el temps que se’n va.