Un edèn ple d’aiguamolls

En línia amb clàssics nord-americans com ara Las uvas de la ira de Steinbeck o Mi Ántonia de Willa Cather, Tracy Chevalier (Washington, 1962) ha escrit aquí una història d’immigració i supervivència, la d’una família de Nova Anglaterra, els Goodenough, que després de travessar mig país, s’instal·la als pantans d’Ohio decidida a fer fructificar pomeres. Som a mitjans del XIX, i el cap del clan protagonista, el James, fia tota la seva sort a produir una varietat dolça d’aquest fruit. Els fangars d’Ohio, però, minen el seu clan –moren cinc dels seus deu fills– i tampoc la Sadie, la seva dona, no facilita les coses, oposant al practicisme del seu marit un vitalisme desordenat. En la primera i tercera parts la narració es bifurca en dos plans, el de la lluita fèrria del James per fer rendir els arbres, i el de la brega de la Sadie per acomodar-se a una existència més sensual, i aquesta pugna acaba en un clímax tràgic que sacseja la família sencera i la dispersa.

I és a partir d’aquest cataclisme que Tracy Chevalier posa en marxa una segona narració de molta més profunditat, centrant-se en els avatars d’un dels fills Goodenough, el reflexiu Robert, que amb prou feines sortit de la infantesa, emigra tot sol a l’oest –fent de mariner, ranxer, miner...– fins a recalar a Califòrnia i allà confraternitzar amb el i la seva agosarada ànsia per arrelar i reempeltar-se en una terra propícia.

Lluny d’idealitzar aquestes migracions, Chevalier relata els alts costos que van comportar, i la brutal empremta que van deixar de corrupció, alcoholisme, incestos i tota classe de rapacitats. I precisament perquè l’epopeia americana se’ns presenta amb tints tan despietats, episodis com el que narra la recerca per part de la petita Martha del seu germà nòmada, el Robert, assoleixen accents especialment entranyables, amb dos cors fonentse en una unió genuïna. A l’aventura del joveníssim Robert d’anar a l’oest per llaurar-se un futur (i fugir de la conflictiva llar originària), Chevalier contraposa al final l’odissea molt més llarga de la seva germana Martha per trobar-lo i oferir-li un afecte pur. Simbòlicament ella porta llavors d’aquelles pomeres que el seu pare va conrear amb tant de zel, i amb aquell gest fa en definitiva tangible l’eterna renovació de la vida i la força perdurable dels lligams familiars.

DAVID AIROB