La Vanguardia (Català) - Culturas
Alegria per al pensament
Ignacio Castro Rey, doctor en Filosofia per la UAM, beu de la tradició més heterodoxa per obrir noves preguntes sobre la relació entre la paraula i el cos. És el seu últim assaig, Ética del desorden, una invitació a ballar entre les ombres, a no renunciar a les possibilitats de la incertesa, i a tornar a interpretar, des de l’experiència sensible, l’idioma de la pell. Per fer-ho podem ampliar la mirada, també cap enrere. “No hi ha forma de fer un salt cap endavant, en la vida, la ciència o l’art, sense modificar el passat. No es pot avançar sense suggerir, encara que sigui tàcitament, una altra versió de com van ser les coses”, afirma aquest lector dels estoics.
Castro Rey (Santiago de Compostel·la, 1952) és professor de secundària a Madrid. Segurament aquesta experiència, l’educació a curta distància, li ha servit per desenvolupar una filosofia que defugi mètodes freds i tancats. “La gent corrent no necessita llegir Benjamin ni Agamben per saber com ha de viure. N’hi ha prou que l’ésser humà escolti el que l’envolta, per dins i per fora”, defensa. El pensador, autor de títols com Sociedad y barbarie o La depresión informativa, ens adverteix que el vincle entre ètica i alegria ha estat perillosament oblidat. Ser i pensar és la mateixa cosa. Podem interrogar-nos radicalment sense anar necessàriament a un concepte.
Castro Rey subtitula l’assaig Pánico y sentido en el curso del siglo. Pànic exactament a què? A una excessiva especialització? A una deshumanització de la vida? No només l’excessiva tecnificació ha transformat la nostra forma d’actuar i de pensar. També l’acceleració en què vivim. “Aquesta massiva velocitat d’escapar és certament una manera de segrestar el repòs que necessita el present per ser lliure. Tenim por de les preguntes que poden sorgir de la quietud. El silenci, tan difícil avui per a nosaltres, conté una tecnologia imprescindible per resistir a l’imperi de la cronologia, aquest embolcall que ens protegeix amb l’estrès d’un continu canvi de canal”, apunta el filòsof.
Tota l’obra d’Ignacio Castro Rey suposa, alhora, una especial atenció a l’estil. La rutina adorm la nostra manera de mirar el món. Som éssers pensants quan descobrim paisatges propis que s’escapen del lloc comú. “La literatura és una manera meravellosa, dolça o abrupta, d’acceptar l’estranyament, aquesta anomalia salvatge que ens envolta i de vegades anima per dins la nostra singularitat”, reflexiona. No és casual, doncs, que s’hagi dedicat amb passió a la crítica d’art, acostant-se a la creació com un necessari encontre entre l’instant i l’absolut, convocant la capacitat de sorpresa que semblen haver rebutjat les societats excessivament tecnificades.
Tota filosofia és política. Per això la seva proposta ètica, que s’atura en la intuïció, el tacte o la respiració, també es pregunta sobre alguns dels nostres tòtems i tabús. “Entenent la política com a simple gestió de la legalitat, és normal que generi inesperats esclats de masses i una corrupció potencial. Cada avenç, com l’avió, genera el seu accident específic. I un nivell de desenvolupament massiu genera un accident generalitzat: formes de diversió cruels, depressió, malalties d’autoimmunitat i formes insospitades d’autodestrucció. Tot i això, tot aquest panorama apocalíptic està al meu llibre embolicat per una dolçor arcaica que ens ve d’una atemporal condició mortal”. La reunió, una vegada més, de l’alegria i el pensament.