Treballant els mites grecs

Un retorn als clàssics a càrrec d’un text de John Ruskin (1819), llarg temps esperat, i de l’antropòloga Nicole Loraux; David Hernández de la Fuente revisita la llegenda d’Ariadna Els grecs de l’època clàssica van ensenyar a fer preguntes, va escriure Paul Veyne enmig de la indignació que li va produir la destrucció pels fanàtics dels monuments de Palmira, aquella meravellosa ciutat, port del desert. Preguntes que van fundar dues poderoses modalitats de l’art de pensar: la filosofia i la mitologia. Potser això és el que va voler dir el gran Fídies cap al 460 a. C. en esculpir una Atena pensativa en un baix relleu del Partenó, avui al museu Arqueològic d’Atenes; i potser això és el que ha portat a publicar en dates recents tres bons llibres.

El primer d’aquests llibres és un clàssic llarg temps esperat entre nosaltres: La reina del aire de John Ruskin (1819). Quan el va escriure vivia dies de glòria. Era un referent entre els coneixedors de l’època victoriana, per això va ressonar en tots els confins la seva afirmació que “la mitologia ha estat desplaçada del regne de les conjectures al de l’examen racional només gràcies a les últimes investigacions”. La frase es va escoltar per primera vegada el 9 de març del 1869 en una conferència a la Universitat de Londres, on el públic va seguir la gloriosa epopeia de l’Atena Keramitis, l’Atena de la ceràmica. En pocs anys, els mites Ariadna, epítom de dona abandonada, la vida de la qual és la gran metàfora per a l’art, la literatura i la psicoanàlisi, com acaba de desentranyar David Hernández de la Fuente; el seu llibre ofereix l’oportunitat d’entendre el fet que va tenir lloc alguna vegada a l’illa de Creta, i que des del gran arqueòleg Arthur Evans sabem que va ser real: l’esdeveniment del laberint del Minotaure a on Perseu entra sabent que podrà sortir gràcies al fil que li ofereix Ariadna. La relació amorosa entre tots dos finalitza a Naxos, on Ariadna, abandonada per Perseu, cau en mans del déu Dionís.

Què vol dir-nos aquesta història? Per Nietzsche és un mite que “interpreta l’esdevenir humà com una elaboració del missatge dels déus”; per Blumenberg demostra que tota “història mítica presenta un alt grau de constància en el seu nucli narratiu i així mateix un acusat marge de capacitat de variació”. En suma, el missatge que entrar en un laberint no és irremeiable; es pot sortir d’ell.

El mite diu que tot el que han viscut els personatges ho han viscut per explicar-ho, transmetre-ho, comunicar-ho. En aquest món es revela la veritat que les idees sense matisos són un gest social proper a l’odi, i que l’orgull desmesurat és letal per a la societat. A Grècia, els poetes van sortir al pas d’aquests Estats que divideixen i enfronten els individus en conflictes sense solució. Homer va recrear els passos dels herois a les muralles de Troia i va explicar fins a quin extrem pot portar la rancúnia d’un marit enutjat; Hesíode va descriure els motius dels déus per fer de certs homes autèntics pous de malaptesa; Sòfocles es va interrogar sobre la raó oculta del desig de fer mal a les altres coses en fer pujar a l’escenari Èdip, rei de Tebas; Apol·loni va seguir Jàson i els argonautes per mesurar els límit del món. I així molts més.

Pensar en el missatge dels mites permet alliberar-se de l’error que porta la societat a l’abisme. Per això Hölderlin va mantenir una bella confiança en Dionís, el déu que aviva els dorments; o Espriu, a Les cançons d’Ariadna (a les quals li va dedicar quaranta-sis anys), va advertir els catalans que “si de nou voleu passar” al laberint dels somnis impossibles, li haurien de pregar a Ariadna que acudís “a mostrar-vos el camí, que us permeti de sortir”.

En tot cas, els mites mostren el camí per sortir il·lesos del que Loraux denomina “la guerra ideològica” que divideix els ciutadans en irreconciliables representacions simbòliques, relatant esdeveniments que expliquen els mals de l’excés, on la humanitat ha perdut sempre el seny. Aquests exemples són suficients per proposar la lectura d’aquests tres bons llibres d’història,idespréspensarenelquehem deferpernohaverdeviureocult. JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC