I Rodin va pujar al cel

Cel o infern. El gran encàrrec que un encara no consagrat Auguste Rodin (París, 1840-Meudon, França, 1917) va rebre per realitzar les portes d’un futur museu d’arts decoratives a París va consumir deu anys de la seva vida, en els quals va fer, va refer, va construir i va destruir i va donar a llum no només els grups escultòrics que formarien part del conjunt, sinó que va establir les bases de tota la seva obra posterior. Per a La Porta de l’Infern va crear El pensador i El petó, els dos cims de la seva carrera, malgrat que la segona va ser finalment descartada per a l’encàrrec i va prendre vida pròpia en solitari. Sí, Rodin va pujar al cel dels escultors immortals gràcies a aquest conjunt, però no va arribar a veure la presentació de la porta fosa com l’havia imaginat. Tampoc el museu planejat no va arribar a prendre vida.

L’exposició que la Fundació Mapfre presenta a Barcelona en el centenari de la mort de l’artista il·lustra aquest procés titànic de creació, adaptació i eliminació. No s’estranyi el lector en trobar en aquestes pàgines peces i escultures en diferents materials i que no semblen encaixar les unes amb les altres, i menys per ser col·locades en una su- perfície vertical. Efectivament, Rodin va treballar les escultures individualment amb motllos de guix, marbre i fosa en bronze, a mesura que teixia i desteixia la seva porta com una Penèlope per afegir o treure les diferents peces en la seva evolució. Perquè també va canviar la seva inspiració. El contracte inicial establia que el projecte, a la manera d’altres portes cèlebres, com les de l’església parisenca de la Madeleine o les del Baptisteri de Florència de Ghiberti, s’hauria d’adornar amb baixos relleus, en aquest cas il·luminant la Divina Comèdia de Dant. L’escultor, atret com la majoria de lectors per la part relativa a l’Infern, es va centrar en la travessia de Dant pels nou cercles de l’avern.

Potser Rodin es va veure a si mateix com el poeta quan va crear El pensador, una de les primeres figures que va idear per al conjunt i que sempre va romandre en ell, malgrat totes les modificacions experimentades al llarg de deu anys. Denominada inicialment El poeta, representa també l’acte de reflexió que precedeix a la creació. A partir del 1888 va començar a ser mostrada per separat, cobrant una vida autònoma i, conseqüència d’això, més mida, fins a convertir-se en monumental. Una cosa que succeiria amb una altra de les obres més destacades de Rodin: El petó. Partint del relat sobre Paolo Malatesta i Francesca da Rimini, que van trobar la mort en mans del marit de Francesca quan aquest els va trobar besant-se, Rodin va modelar una de les escenes més voluptuoses de la història de l’escultura; tan conscient era

Es va inspirar en Dant i Baudelaire, va interpretar lliurement el primer, el segon li va aportar la seducció