La Vanguardia (Català) - Culturas
Semblant a la veritat
Amb freqüència al llarg de la seva carrera, Jasper Johns va fer declaracions que venien a dir: “Qui soc? La veritat és que no crec que jo mateix sàpiga la resposta”. Respon a aquesta pregunta l’actual retrospectiva de la Royal Academy de Londres, Something resembling truth? Potser no del tot.
Johns va entrar a l’escena artística dels Estats Units en un moment decisiu de la seva evolució després de la Segona Guerra Mundial: va arribar justquanl’expressionismeabstracte, la primera gran declaració de la identitat nord-americana de postguerra, perdia la perspectiva, però abans de l’aparició del pop art.
La seva obra compartia moltes característiques amb el pop, però tamintel·lectuals. bé era obvi que es tractava d’una cosa diferent. La producció inicial, que va afirmar la seva reputació, tenia molt en comú amb el literalisme del pop. Era figurativa en el sentit que oferia arquetips immediatament reconeixibles: la bandera dels Estats Units, mapes del país, dianes. També oferia símbols molt familiars: números presentats de manera que la seva identitat quedava clara a l’acte, sense cap disfressa.
En la seva obra inicial, les imatges literals es presentaven d’una manera que subratllaven ja no la seva aparença com a imatges, sinó les atractives superfícies en les quals es plasmaven. Bona part d’aquell atractiu tàctil es devia a l’ús de l’encàustica, una tècnica emprada pels artistes de la Grècia i la Roma antigues.
Podria adduir-se que la primera generació de mecenes va quedar seduïda per alguns aspectes de la seva obra que en principi Johns no havia tingut al cap. En particular, les banderes i els mapes semblaven afirmacions del domini de la cultura nordamericana, en sintonia amb l’hegemonia imposada per uns Estats Units victoriosos després de la guerra. Les pintures també podien llegir-se com a declaracions dels valors patriòtics dels Estats Units com a oposats als abraçats per la Unió Soviètica i els seus satèl·lits.
Semblants lectures van ser inevitables en el context polític de l’època i tenen poc a veure amb el context postdadaista i duchampià en què ha estat situada regularment l’obra de Johns per un exèrcit d’admiradors Cal preguntar-se si la interpretació política de la seva obra, que va proporcionar un impuls tan fort a la seva carrera, va ser una cosa intencionada pel jove artista o si va ser, per casualitat, un fet afortunat però imposat sobre allò que feia per altres persones al marge d’ell.
Representació figurativa
A mesura que avançava la seva carrera, Johns va semblar que s’allunyava a poc a poc, almenys durant un temps, de la representació figurativa. Les obres amb trames de traços de color realitzades a finals de la dècada del 1970 i principis de la dècada del 1980 sembla que no tinguin imatges, encara que de vegades n’apareix alguna després d’una segona mirada; per exemple, la calavera de la gran pintura titulada Detall tàntric, inclosa en l’actual retrospectiva de la Royal Academy dedicada a tota la seva carrera.
Aquesta exposició ofereix una visió molt completa del conjunt de l’obra d’un dels artistes vius que rep un respecte general més gran i que té ara una llarguíssima carrera rere seu. Una carrera al llarg de la qual ha rebut el suport sostingut tant de col·leccionistes privats com de grans museus d’arreu del món. Les seves obres assoleixen sumes descomunals en les subhastes.
En aquestes circumstàncies, sembla una mica impropi queixar-se; però queixar-se és, fins a cert punt almenys, una descripció alternativa d’aquesta tasca anomenada més educadament crítica d’art.
Els organitzadors de l’exposició semblen haver estat conscients de certs punts febles. La disposició de la mostra és a grans trets cronològica, però intenta no ser-ho del tot. Els últims grups d’obres, des de finals de la dècada del 1980 en endavant, són menys vistosos que l’anterior i alguns semblen molt poc convincents en comparació. Fallen de dues maneres. Els basats en la catenària formada per un cordill que creua la superfície pintada o dibuixada semblen desolats i vacus. Els més figuratius reviuen, no sempre amb èxit, aspectes de l’arrelada tradició de la natura morta. En relació amb aquests últims, Johns ha parlat de rendir-se en la batalla per “amagar la meva personalitat, el meu estat psicològic, les meves emocions”. “Amb el temps –afirma– sentia que era com una batalla perduda”.
A diferència de la sèrie Catenària, aquestes obres figuratives tenen un gran encís elegant, però ens quedem amb la sensació que Johns no s’ha deixat anar prou. No és del tot una sorpresa que aquest resum de la seva carrera tendeixi a centrar-se en allò que està ara molt lluny en el temps i no en el més recent.
El que veiem aquí no destrueix una gran reputació, però l’última part de l’exposició l’escantona una mica...perònomésunamica.