La Vanguardia (Català) - Culturas
Camba (a)polític
Malgrat gaudir d’una llarga tradició en la història de la premsa espanyola, la crònica parlamentària és, potser, un dels subgèneres periodístics al qual, per diferents raons, menys atenció han fet els editors d’aquest país. En aquest sentit, resulta comprensible que les de Julio Camba (18841962) no haurien fet mai aquell difícil salt que suposa passar del volander full del diari, al paper enquadernat del llibre. Per sort per als seus cada vegada més nombrosos seguidors, Espuela de Plata acaba de reunir –en un volum prologat per David Gistau i editat per José Miguel González Soriano, que es completa, a més, amb altres textos de i sobre Camba, pertanyents al mateix període– les que el periodista gallec va escriure fa un segle per a España Nueva. Un diari republicà, fundat el 1906 per Rodrigo Soriano, que va pensar en la ploma esmolada de qui aleshores ja havia abdicat del seu anarquisme rebel de joventut i despuntava com el finíssim observador en què després es va convertir, com l’instrument ideal per exercir la crítica al“govern llarg” conservador, acabat d’estrenar i presidit per Antonio Maura.
Continuant el model de les Impresiones parlamentarias que Azorín publicava des del 1904, però impriminthi el seu propi estil, molt més irònic i mordaç, Camba va escriure una sèrie de cròniques –entre el 13 de maig i el 25 de juny de 1907– sota el títol genèric de Diario de un escéptico, que, pel seu to i pel seu enfocament, es poden considerar, sense exagerar, un precedent directe de les del seu paisà Wenceslao Fernández Flórez, i amb les seves Acotaciones de un oyente (1916-1933) s’assoleix, potser, el punt àlgid del periodisme parlamentari. En el cas de Camba, la seva heterodòxia i la seva originalitat se centraven a prendre el debat a les Corts –el contingut del qual no li interessava el més mínim– com una simple excusa per a, a partir de qualsevol detall (un disun curs, gest, una interpel·lació) sobre el qual fixava la seva inquisitiva mirada, disseccionar la farsa política de la Restauració des d’un punt de vista humorístic, desmitificant la pomposa teatralitat de l’activitat par- lamentària i humanitzant els seus protagonistes (Dato, Maura, La Cierva, Canalejas...), cap dels quals no va sortir indemne del seu escrutini. La frase que, sens dubte, resumeix més bé el breu –però instructiu– pas de Camba per la tribuna del Congrés és la del Viaje a España de Théophile Gautier que ell mateix cita en la seva primera crònica, referint-se a la seu de la nostra sobirania nacional a la Carrera de San Jerónimo: “Es imposible que, dentro de un edificio construido con tan mala arquitectura, se pueda hacer ninguna cosa buena”. A partir d’aquí, es poden imaginar la resta...