L’entusiasme enciclopèdic de Víctor Amela

Entusiasme, optimisme i una simpatia desimbolta i moderadament estrafolària. Aquestes són, a primer copd’ull,lescaracterístiquesdelVíctor Amela actual. Quan era (més) jove, en canvi, semblava atrapat per una timidesa que no aconseguia esborrar-li el somriure permanent ni contenir una curiositat que el connectava a una infantesa impopular. Una infantesa desvalguda però orgullosa, d’estudiant aplicat menyspreat pels últims de la fila, capaç de desentendre’s del futbol i competir a veure qui coneixia més filòsofs presocràtics. Aquest combat entre l’erudició i un sentit lúdic de la vida és el punt de partida de Los inspiradores de Amela (Libros de Vanguardia).

El llibre neix al programa de Juan Ramón Lucas a Onda Cero en què, amb grandiloqüència de ràdio-teatre, Amela practica la divulgació de savis, artistes i personatges excepcionals de la història reduïts a un apunt al natural i a una selecció de frases perdurables. En format llibre, l’autor ha reconstruït la proposta amb un gust d’enciclopedista. N’ha respectat el caràcter d’immediatesa divulgativa i, alhora, n’ha revisat l’estil amb una prosa efervescent i un esperit, confessa, semblant al del Clásicos Populares de l’enyorat Fernando Argenta.

Per definir la impressionant tribu d’homenatjats, Amela recorre a la precisió de l’ofici. “Estranys i heterodoxos”, diu per, amb concisió d’epígraf, descriure un corpus de referents que va des de Pèricles a Buda, d’Omar Khayyam a Thomas More, de Michel de Montaigne a Josep Pla, d’Horaci a Frida Kahlo. Números canten, diria una secretària de l’1, 2, 3 responda otra vez: 99 personatges, a 6 frases per personatge, gairebé 600 frases. L’índex onomàstic és l’argument del llibre. Representen la cultura universal, des dels grecs i els romans fins a artistes i filòsofs menys llegendaris però igualment transcendents a l’hora de produir el que, per simplificar, anomenem inspiració. Amela defineix la inspiració com “la capacitat de fer-te veure una veritat amagada, d’aconseguir que no ho vegis tot tan negre i que pensis que no estem tan malament”.

Dit per ell sona més convincent que transcrit, perquè les característiques d’Amela són la gestualitat, l’èmfasi i una desinhibició que, a partir dels cinquanta anys, l’ha portat a dir el que li sembla sense embuts, emmirallant-se en personatges que admira tant com Fernando Arrabal, Luis Racionero o Fernando Sánchez-Dragó. El físic l’acompanya. Amela deu pesar el mateix que fa trenta anys i té una distinció quixotesca idònia per convertir-se en un personatge d’El Ministerio del Tiempo (podria ser un conspirador amic de Torquemada, un espadatxí contemporani d’Alatriste, un revolucionari inspirador de Trotski o el productor excèntric d’un segell de música soul). Amela combat el pas del temps amb un menyspreu categòric per les servituds de la maduresa, sempre a cavall d’un optimisme tan persistent que, als pessimistes, ens sembla un punt excessiu.

L’optimisme li ve de la mare, que no ha perdut mai la calma ni el somriure i que creu en les petites victòries del bon humor contra els monstruosos tentacles de la mala llet i dels addictes a la jeremiada. Del seu pare, en canvi, n’ha après l’art de la loquacitat. En el record, era una loquacitat invasiva, omnipresent. Representant de vestits de dona, Amela Sènior es va imposar com un referent de la paraula entesa com a primer element jeràrquic d’una família pietosa i d’ordre. I ja se sap que quan en una casa hi ha algú loquaç, els altres han de callar i escoltar, que és