De Frankenstein a Fellini passant per Freud

Dies enrere vaig assistir a la presentació del llibre d’estil de La Vanguardia a l’Institut d’Estudis Catalans. Mentre parlaven els ponents –Màrius Carol, Magí Camps, Quim Monzó i Teresa Cabré– anava rumiant que el que ha passat amb la llengua és el mateix o molt semblant al que ha passat amb la literatura.Anysenrerevivíemenunaolla de grills, envoltats de grills que trobaven que res no era com havia de ser i de grills que no volien que canviés res i que la llengua continués dins la cotilla: tothom enfadat amb tothom. Ara, en canvi, vivim la llengua amb naturalitat, si en saps una mica tothom entén que escrius com vols, no ve ningú a estirar-te l’orella normativa. Amb la literatura passa tres quarts del mateix. Els apocalíptics han desaparegut del mapa. Hi ha integrats, i gent que escriu pel plat de llenties d’un llibre mediàtic. Però també molts autors endreçats, la classe mitjana literària: autors que escriuen bé, coses que interessen, amb naturalitat. Vivim un bon moment. Hi ha gent que ho sap i caldria que ho sabés més gent. com si fos una càmera. I hi ha el cinèfil i l’apassionat del teatre, que fa un pastitx sensacional de la pel·lícula de James Whale, amb aquella escena fantasmagòrica de les torxes: el Fuenteovejuna del transhumanisme. El monstre és el proletari domesticat, repentinat, home-objecte de la societat de l’espectacle, escenificada en els pavellons i l’aigua de les fonts de Montjuïc, acolorida amb anilines, en una Barcelona que després de tot no ha canviat tant.

Una novel·la que va més enllà del projecte col·lectiu del qual forma part i que es fa llegir per ella mateixa amb el plaer de la intel·ligència. La família de Llucia Ramis (Palma, 1977) és gairebé família de molts lectors de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013) que van entrar tant en la història que se la van fer seva i se’ls van fer seus. I ara es retroben en un llibre en què la psicologia, les relacions intergeneracionals, multiculturals, la identitat i el modus vivendi estan combinats d’una manera diferent a com ho estaven en aquella novel·la: al voltant d’una història amb acció, un thriller econòmic, amb dues èpoques de la corrupció, consubstancial del país. La vida delsnostresparentsdesdelpuntde vista de la història i del mite. Quan la vaig llegir, per fer-ne la crítica, vaig pensar en els treballs d’Hèrcules i la relació, tan bèstia, de l’heroi amb els fills. Ramis ha explicat que havia pensat a fer servir mites per titular-ne les diferents parts, però no els mites grecs pelats: els mites passats per Freud i per la psicoanàlisi. Quina relació tenim amb els diners? I amb l’èxit? Som com els nostres pares i els nostres avis que eren capaços d’engegar-se un tret si els enganxaven que havien robat o entretingut diners? O ja vivim instal·lats definitivament en el campi-qui-pugui? El bany de naturalitat que viu la narrativa catalana es tradueix en el fet que, cada any, apareixen nous autors. Alguns de nous-nous, i d’altres que ja han publicat alguns llibres, que no s’han vist gaire, i que de cop salten tres o quatre graons. Caram! Sí que està bé. D’on surt aquesta dona o aquest home? És el que aquesta temporada ha passat amb Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), filòloga medieval, segons que explica ella mateixa, i autora de diferents llibres de ficció, que l’ha encertada ben encertada amb un llibre de contes temàtic sobre la vellesa: pressentida, observada, temuda, patida i viscuda.

Els vells d’Antònia Carré-Pons tenen la mala llet esbravada (el títol és realment molt bo: té un aire de títol de capítol de novel·la moral del XVIII). Són gent vençuda, que han arribat a un pacte amb la vida per no prendre mal ni fer-se gaire mala sang, que aprenen a conviure amb la solitud i passar per la voreta de la desesperació sense enfonsar-hi el peu. El conte que dona títol al volum és una estampa felliniana, d’un vell remugaire de residència, que l’assistenta sap controlar: quan més remuga es treu els sostens i fa ballar els pits. L’home, mutis i a la gàbia. Tothom qui més qui menys es deixa entabanar per uns pits d’assistenta, que encarnen, carn rosada, el que encaraquedadelesil·lusions.