La Vanguardia (Català) - Culturas
El que sé de mi
El títol del poemari de José Hierro Cuanto sé de mi defineix a la perfecció l’actitud de tres escriptors d’una mateixa generació que, amb veus molt diferents i mantenint sempre les estratègies pròpies de la ficció, es projecten als seus llibres a través de les seves memòries o de la identificació amb una persona o un personatge. Una crisi, la matrimonial, provocada per l’alcohol i en la qual, per un cop, no troba possible redempció.
Aquestes pàgines són, per a Vilas, “la ficció d’un home dolgut” però no rancorós, com no ho és quan parla de la pobresa sense per això idealitzar-la. No li agrada l’Espanya que va fer els seus pares ni la que el va fer a ell, “malcarada, medieval i mutilada”. Però a la seva vall d’Ordesa “les insànies de la vida es moren. Una vida escrita des de la més profunda autenticitat en el que és el seu llibre més impactant. sent sol, “amb la maleta cada dia més buida d’esperances”. Si de petit li parlaven d’una vida “joiosa i, per descomptat, interminable”, se li superposa la imatge d’un sant Sebastià eriçat de fletxes, a qui ell resava amb càndid convenciment. La mort cobra una especial intensitat, sobretot quan recorda els seus pares. Tot i això, ha anat aprenent en la solitud, “l’art tranquil de la vida”.
Per reconciliar-se amb ella troba un agafador en la memòria. El fet que hagi viscut tants anys a Alemanya dona una especial perspectiva a un passat estimulat per la nostàlgia. “Així doncs, soc un home assegut que contempla la seva vida passada al voltant. Tot el terra s’ha quallat del que vaig viure”. Hi ha un cant d’exaltació a l’amor, pels seus pares i per La Guapa, “en ella m’he dipositat, en ella reposo i amb ella existeixo”; amor també a la paraula, a les seves lectures, a la natura: “Constato una plenitud. Es troba en l’aire, oferta, oberta, la bellesa”. Tot escrit en escenes breus, com breus retalls de vida i plenes d’intensitat poètica. ja per si mateixes novel·lesques, com Albert Camus o José Sáez, el doble de Manuel Benítez, El Cordobés .A Una vida prestada Berta Vias (Madrid, 1961) reconstrueix, amb procediments propis de la ficció, l’apassionant vida de la fotògrafa nord-americana Vivian Maier. Una inadaptada, extravagant en el vestir, molt alta, que sempre menjava a peu dret i que va prometre no casar-se mai. Reservada i misteriosa, li agradava canviar de nom i inventar-se identitats, i aspirava a ser el més lliure que es pot ser i a viure en l’anonimat. En nom d’aquesta llibertat rebutja fins i tot tenir una casa, per això decideix guanyarse la vida com a mainadera. Vagi on vagi, porta sempre amb ella unes capses que contenen el seu secret: els negatius dels milers de fotografies que ha anat fent al llarg de la seva vida. Com a mainadera, només dues famílies van arribar a convertir-se en les seves famílies: les de les nenes A i B i, anys més tard, els germans J, L i M, que tant contribuiran a l’accelerat desenllaç del llibre. Amb ells, una sèrie de personatges curiosos, perquè “sempre et vas sentir tan a gust amb els nens, els vells i els fracassats”. Una vida prestada té un final doblement feliç, com feliç és la puresa de la prosa de Berta Vias, que no ha elegit el camí de la indigència però sí el de la integritat com a escriptora: Maier acabarà per convertir-se en una fotògrafa famosa però ella aconsegueix morir en l’anonimat.