Tres trets precisos

Meditades maneres d’assetjar, i de matar. Des de la Segona Guerra fins als anys de l’“España va bien”. I un toc francès exquisidament atroç. té d’altres en la seva trajectòria, tant en castellà com en català). La mallorquina Riera (Palma, 1948) reincideix i canvia de registre. Aquella història era un elaborat enigma en un campus; aquesta altra és més fresca i social. I ens regala una protagonista encisadora i crítica que recorda la gran Kinsey Millhone, de Sue Grafton: Elena Martínez té trenta-cinc anys, és independent, observadora i té un gosset encantador. Com a detectiva privada, es troba davant un assumpte familiar que la porta a una terrible troballa a Sitges, per començar, i a una família amb aquella classe de nois que no es faran adults mai. Però hi haurà més i temibles visions, per a aquesta noia que cau tan bé, fins al punt que la vídua –bon personatge, aquesta dama entrada en carns– que li encarrega la feina també la voldrà de personal shopper. Abans morta que ximple, Elena, en aquell 2010 en què Riera ambienta la investigació, és a les portes d’un assumpte que remet a les relacions entre polítics i empresaris, amb els seus escàndols que avui continuen ressonant. I hi ha una cosa més punyent, horrorosa –però real: la pederàstia–, que s’aborda aquí, amb la solvent documentació i valentia que al seu dia va tenir Alicia Giménez Bartlett a Nido vacío. A més, i només per les diverses interpretacions del significat del caganer, ja es pot dir que aquest llibre prodiga humor irreverent. Des de Bajo el hielo (Roca, 2011) el francès Minier (Béziers, 1960) es va revelar com un narrador dur, precís, capaç d’importants crueltats. Allà va presentar el seu personatge, el comandant Martin Servaz, de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, home de gran cultura i important història personal. Amb els anys, coneixerem la seva biografia malmesa, entre d’altres afers, per la desaparició de la Marianne; un dels fets que aquí tornen per voluntat d’una ment a l’aguait, algú de sofisticada maldat.

Sí, Minier ens porta lent i segur fins a l’insuportable temor. I amb subtils jocs narratius. Servaz sobreviu a un tret al cor –i en una estremidora escena d’acció– i, desatenent la recomanació del seu metge, s’interna en el malson que suposa el retorn d’un antic malvat, el suís Julian Hirtmann que amenaça com una ombra multiforme i que ho sap tot d’ell. Els senyals per alertar Servaz han arribat també al nord d’Europa: un assassinat en una església a Noruega, les empremtes deixades en una plataforma petrolífera al mar del Nord.

I li portaran una nova companya, una noia rossa, tan freda (o això sembla) i tan estranya, que no li diu tot el que sap. Què li amaga Kirstin Niggard, de la policia d’Oslo, és un dels seus problemes. La forma com Minier introdueix els detalls d’aquesta noia i el seu costat secret és una de les grans virtuts d’aquesta història dura, complexa. Els altres problemes del culte Servaz són les temibles coincidències amb la seva vida personal, a mesura que investiga: l’existència d’un nen trist, criat per avis que no ho són, en algun incert lloc proper. L’admiració per Mahler reproduïda en la persona d’un altre com en un mirall; la tornada d’aquell violent i indesitjable de rostre cremat que l’observa de lluny.