La Cort dels Miracles

Nascut a Saragossa el 1960 però resident a Barcelona, Ignacio Martínez de Pisón va ser celebrat com a narrador des de la seva primera novel·la, La ternura del dragón (1984), però especialment a partir de Carreteras secundarias (1996) portada al cinema per Emilio Martínez Lázaro i més tard, el 2003, per Manuel Porier. Progressivament es va anar interessant per endinsar-se en la identitat de personatges conflictius condicionats pel seu entorn social i polític. Passa sobretot des d’Enterrar a los muertos (2005), sobre l’assassinat de José Robles Pazos investigat per John Dos Passos, un assaig que fàcilment podria confondre’s, per la tensió del relat, amb la ficció. A Dientes de leche (2008) reconstrueix la vida d’un feixista italià durantlatransició,unaèpocaalaqual torna amb La buena reputación (2014). Ara, amb Filek, que porta com a subtítol El estafador que engañó a Franco, ens narra l’agitada vida de l’antic capità d’artilleria Albert von Filek, nom que troba per primera vegada a Franco, Caudillo de España ,de Paul Preston. Ser capaç d’enganyar l’astut dictador és la dada més vistosa, però en realitat només és una de les agitades aventures d’aquest estafador que aquí oscil·la entre el patetisme i la llegenda, convertint-se en millor representant d’aquesta Cort dels Miracles que ha estat, des de fa lustres, la història del nostre país.

Possiblement en algun moment determinat Martínez de Pisón podria identificar-se amb Juan Marsé. Ara l’identifiquem plenament amb Javier Cercas, que, des de Soldados de Salamina, s’ha interessat per personatges que són un referent de l’Espanya de la II República, del franquisme i de la transició. La relació més estreta és amb El impostor, on Cercas narra un cas real, el d’Enric Marco, que es va fer passar per supervivent dels camps de concentració nazis. També Filek explica la història d’un impostor i el lector assisteix al seu desemmascara- ment. La diferència està en què el cas de Marco es descobreix molt tard, mentre que el de Filek és una successió d’estafes que el porten una vegada i una altra a la presó i que té molt de novel·lesc per més que Martínez de Pisón ha fet un treball d’historiador. La investigació és exhaustiva, però no es pot negar que la història, amb tota la seva minuciosa fidelitat, es confon fàcilment amb la ficció per tot el que té d’aventura forassenyada i per sobre de l’excés d’informació hi ha la força del relat. Les dades de la seva biografia, falsificades pel seu protagonista, exigeixen la presència del narrador i és sistemàtic que amb la consulta de documents –inclosos retalls de premsa o un manual de genealogia i de testimonis com, molt especialment, el de Charles Foltz jr.– apareguin Cansino Assens, Joseph Roth, Stefan Zweig, Hemingway o Claudio Magris. Un dels atractius està en els interrogants o hipòtesis, que deixen la porta oberta a la imaginació. El llibre està farcit de frases com “puc imaginar-m’ho”, “no sembla forassenyat pensar”, “només puc oferir conjectures”, “si això no fos una investigació històrica sinó una novel·la”, fins al punt d’afirmar: “Ocurre que, por falta de datos, el Filek de esos años es más ficticio que real, de modo que podría tomarme ciertas libertades de novelista”. No cal: nosaltres seguim fascinats l’apassionada acumulació d’estafes pintoresques i de recorreguts per presons que culminen amb l’enganyaFranco. Soldats de les tropes franquistes es relaxen amb una mica de música. Imatge que uneix els dos textos, feta durant el mes de novembre del 1936

Martínez Pisón podria equiparar-se aquí amb Javier Cercas, que a ‘El impostor’ narra un cas real de frau