La música de Déu

El 15 de gener del 1941, a les sis de la tarda, al Block 27B del Stalag VIII-A (Silèsia), quatre músics van interpretar per primera vegada una partitura composta per un d’ells: Quartet per a la fi del temps .I va ser llavors, al començar a tocar davant un públic compost per quatre-cents presoners i un grapat de vigilants, quan es va produir el miracle. La bellesa va entrar a la Segona Guerra Mundial per una de les portes més inesperades: un camp de treball aixecat per l’exèrcit nazi. Un dels llocs que, segons hauria d’acordar la filosofia posterior, Déu havia abandonat.

El don de la fiebre (Seix Barral) reconstrueix, no sense algunes dosis de ficció, la vida d’Olivier Messiaen, un dels compositors europeus més importants de tots els temps, un home conegut com el Mozart francès o el sant Francesc d’Assís de la música contemporània, un creador capaç de competir amb Ravel o Debussy (de qui, precisament, estem celebrant el centenari de la seva mort). Messiaen va ser un nen prodigi l’obra del qual, segons la biografia oficial, es va fonamentar sobre tres bases: la sinestèsia, que li permetia percebre colors quan sentia certes melodies; l’ornitologia, que es va manifestar en la inclusió del cant d’ocells a les seves peces, de vegades fins i tot d’una manera excessiva; i el catolicisme, que va fer que consagrés la seva vida i la seva obra a Déu, fent el que l’autor d’aquesta novel·la considera un pacte mefistofèlic a la inversa, això és, lliurant la seva ànima a l’Altíssim a canvi de poder percebre la bellesa que encara quedava en aquella Europa partida pel dolor.

Mario Cuenca Sandoval reconstrueix la vida d’aquell compositor mentre retrata l’evolució del segle XX a cop de metàfora. En aquest sentit, és admirable la manera en què el narrador ens fa saltar d’una dècada a l’altra, arribant a utilitzar imatges tan evocadores com la d’un ocell que alça el vol el 1923 per posar-se en una branca del 1940. A més, l’autor ret un sentit homenatge al que podríem anomenar l’èpica de la fe al mostrarnos, a través d’un únic personatge, la manera en què alguns homes han estat capaços d’aixecar enormes catedrals amb l’única intenció d’honrar Déu. El don de la fiebre és, en aquest aspecte, una espècie de comiat a un motor potser ja gripat

Mario Cuenca ens mostra el compositor que va aconseguir colar la bellesa a l’Europa de la II Guerra Mundial

de la història d’Occident: la religió. La devoció va tenyir de sang mig Europa, és cert, però també va impulsar les reformes polítiques, els avenços científics i les obres d’art més importants de la nostra cultura.

Mario Cuenca Sandoval construeix aquesta novel·la sobre Messiaen amb la mateixa literarietat que fa anar Jean Echenoz a les seves obres sobre Ravel o Tesla, i se suma d’aquesta manera a la llarga tradició de ficcions basades en vides de músics (Franz Grillparzer, Kazuo Ishiguro, Thomas Bernhard i Jerzy Waldorff, entre d’altres). I tot això ho fa amb un text tan abundant en metàfores, tan assortit d’idees i tan nodrit de musicalitat que, en ocasions, sembla tocat per la mateixa gràcia de Déu que va obnubilar el Mozart francès. En definitiva, una novel·la superior.

ÁLVARO COLOMER