La Vanguardia (Català) - Culturas
El foc abans del foc
Poques vegades ens trobem davant una primera frase tan atractiva i que anticipa tan científicament una catàstrofe: “El foc encara no és foc. No del tot. Però el combustible d’alt rendiment que acaba de vessar del Lotus ja ha deixat de ser líquid”.
Maig del 1968. Montecarlo viu aliè a les convulsions polítiques que tenen lloc arreu d’Europa. És la data sagrada del seu calendari. Se celebra el Gran Premi de fórmula 1. Sol, bòlids, gent guapa, un núvol de periodistes gràfics, un príncep. Jack Preston, mecànic de l’escuderia Lotus, pateix greus cremades quan s’interposa en la trajectòria d’una onada de calor –foc que encara no és foc– cap a la figura de Deedee, una estrella del cinema francès.
La seva esquena socarrimada ha exercit de lluent armadura que ha salvat l’atractiva dama. Però això no és un conte de fades i Preston no rep cap mostra de gratitud. La seva gesta passa inadvertida. Un altre s’emporta la glòria. Després d’un temps hospitalitzat, torna a la seva granja d’Aldstead amb la seva dona, dedicant-se a petites reparacions al seu taller, sota l’atenta mirada d’un noi amb una discapacitat mental. Però no perd l’esperança que se li faci justícia.
Peter Terrin (Tielt, Bèlgica, 1968), una de les veus més talentoses de la literatura neerlandesa actual, és un mestre de l’amplificació, un escriptor capaç de partir en els seus escrits del mínim –capítols curts, frases sòbries, un detall enverinat– per assolir un grau màxim d’evocació i suggeriment. La seva atenció al detall al mateix temps fixa imatges i sensacions en la ment del lector i el convida a traçar els seus propis cercles, com si llancés pedretes llises i esmolades en un estany plàcid que generessin arabescos.
Montecarlo narra una història d’obsessió malaltissa –i que porta
Jack Preston, tècnic de Lotus, pateix greus cremades quan s’interposa en la trajectòria d’una onada de calor per salvar una actriu francesa
al record la síndrome de Clérambault analitzada per Ian McEwan a Amor perdurable– que desencadena la seva pròpia història d’inestabilitat psíquica –una parafília per les cicatrius que hauria signat J.G. Ballard– des de la calma més absoluta (el foc abans del foc), tot plegat indicador d’un desplegament tècnico-estilístic sorprenent.