La Vanguardia (Català) - Culturas
Viure com jardiners
Us imagineu un món en què tots els homes fossin jardiners? Doncs bé, aquest és l’ideal polític de Jorn dDe Précy (Reykjavík, 1837), misteriós jardiner i filòsof islandès instal·lat a Anglaterra, “pàtria de jardins”. El seu entorn del cercle socialista de l’era victoriana –William Morris, John Ruskin o Bernard Shaw– el considera un excèntric. Però a les pàgines d’El jardín perdido –l’únic escrit que ens queda de l’enigmàtic personatge– la seva convicció està clara: el jardiner és un dels últims dissidents del món modern. Aquesta és la seva forma de rebel·lió. Però, podria ser la nostra?
Aquesta és la pregunta que ens planteja l’italià Marco Martella –assagista, fundador de la revista Jardins i al seu torn jardiner– al rescatar aquesta “biografia botànica”, curiosament oblidada des que va ser escrita el 1912, del fons d’una llibreria de vell de Londres. I és que El jardín perdido destaca per la seva vigència, retratant la civilització industrial amb una sensibilitat ecològica d’una modernitat que sorprèn. Denuncia l’arrogància de l’home invasor de la terra, el temps lineal de progrés productiu i l’obsessió positivista per reemplaçar els misteris del món amb certeses. La seva solució: la jardineria. Lluny de donar-nos instruccions sobre botànica, ens proposa la teoria del “jardí selvàtic”, organisme viu, custodiat però lliure, per preservar l’ànima de l’home modern. Fa de la jardineria un mode de vida, un “pacte amb la terra”, un joc d’estira-i-arronsa entre el jardiner iel genius loci, el geni del lloc, capaç de tornar a aquell que ho practiqui la humilitat, el temps i l’espiritualitat. Una filosofia que De Précy encarna al costat del seu jardiner Samuel a la seva casa de Greystone, petit paradís que meravella, entre molts d’altres, Monet i –malgrat el temps– Bob Dylan.
A més, Marco Martella decideix acostar-nos al segle XXI al publicar l’obra d’un altre personatge misteriós: el poeta i jardiner bosnià Teodor Ceric (Sarajevo, 1972) que, als anys noranta, voltava per Europa quan va trobar en la jardineria un ofici, un mode de supervivència, però també un refugi del desastre bèl·lic de què fugia. Jardines en tiempos de guerra –un compendi d’articles que Elba publica ara en castellà juntament amb El
és la seva única obra des que va decidir deixar les paraules per dedicar-se en exclusiva al seu jardí a prop de Sarajevo.
Amb les seves descripcions metafòriques, gairebé poètiques, ens acompanya pels racons més màgics del nostre continent, alguns de coneguts, altres de secrets o ja desapareguts. Al comtat de Kent trobem el jardí que el director de cinema Derek Jarman va construir, al marge del temps, per resistir a la mort. Trobem un genius loci de carn i ossos a Painshill, el jardí per al qual Charles Hamilton va contractar a sou un “ermità ornamental”. Contemplem també el paisatge desolat a la terra on Beckett enfonsava les mans a la recerca d’inspiració. Aquests i més secrets ens introdueixen en una Europa que existeix, avui, al marge del creixement desenfrenat.
Tant se val si Martella juga a l’amagatall amb la identitat dels seus jardiners perquè, sigui com sigui, de les pàgines d’aquestes dues petites joies es va destil·lant la frescor del jardí i l’olor de les plantes. I és possible que, després d’aquesta lectura, alguns sentin la necessitat de perdre’s en un dels escassos jardins que els queden a les nostres ciutats, o busquin refugi desesperat en les fileres de plàtans malaltissos. Si és així, la lectura haurà aconseguit transmetre’ls l’esperança que, habitant la terra com a jardiners, puguin ser més humans. “¿Y si un jardín, aunque fuera minúsculo, pudiera salvar el mundo?”, ens pregunta Ceric. Potser les “ciutats fèrtils” seran una realitat del futur. De moment, busquem refugi seguint el consell de De Précy: “Creen jardines”.
Martella, assagista i fundador de la revista ‘Jardins’, rescata dues obres precursores de l’estil ‘eco’