La Vanguardia (Català) - Culturas
Fina iel terra blanc
La protagonista de La felicitat d’un pollastre a l’ast sempre ha volgut tenir una perruqueria. Noia, quina sort: al final se’n surt. Troba un local que vint-i-cinc metres quadrats que es traspassa, perquè la mestressa se’n va a viure a Menorca. Podria agafar un pot de Caspolén i fer el numeret de Scarlett O’Hara: “Encara que hagi de mentir, estafar, mendicar o matar... a Déu poso per testimoni que mai més no passaré gana, etcètera”. Però enlloc d’això comença el conte de la lletera. Les clientes se l’estimaran, hi haurà el famós bocaorella, podrà passar uns dies a l’hotel estiu, sense haver de cuinar ni rentar plats, a la seva mare no li faltarà de res. Vinga estirar, crespar, tallar puntes, posar forquilles i fer anar l’assecador en una maduresa feliç. El marit, a la feina. Els nens, a la universitat. I la Fina, esthéticienne, vinga a rentar caps. Però ai: el terra és blanc.
Aquestes rajoles blanques de la perruqueria (jo me les imagino de ceràmica Porcelanosa, molt grosses, alguna d’esquerdada) són brutes. Es veu la porqueria: un pèl, una marca de la goma de l’espardenya, la brutícia que arrosseguen els peus. Aquest terra delator és el símbol de la feblesa de les utopies de la classe mitjana baixa del país, que construeix els seus somnis sobre una caixa de bombes. Aquest terra blanc és el rastre de pedretes que et condueix al lloc d’on véns, l’estigma gravat al front a punta d’espasa que no deixa que et confonguis amb l’altra gent, no cridar l’atenció, no destacar, encarrilar-te, i anar pujant, pujant, tenir cada cop més metres de perruqueria i que un dia, un d’aquests nens teus que han d’anar a la universitat (i no saps si tindràs prou diners perquè hi vagin tots dos) siguin pilots comercials o directius d’una empresa, que es guanyin bé la vida i ningú no els recordi que la mare és perruquera.
El plantejament és força interessant, hi ha un altre gran moment amb la sensualitat del pollastre fet a l’ast que dóna títol al volum. Està tot escrit amb un gran pa de lletra, sense gaire punts. Un pa de lletra flonjo, amb el llevat de les obsessions de la Fina, el seu desig de ser, l’emmirallamentambunaveïnafolladorailapor de prendre mal. Un primer llibre prometedor, amb una coberta preciosa, com sempre passa amb els volums de L’Altra. Vindran més llibres: n’estaremalcas.