La mirada noctàmbula

Existeix una fotografia de la nit. I, al pensar-hi, un dels primers noms que em venen a la memòria –al costat de Weegee, Manel Esclusa i algun altre– és el de Brassaï, fotògraf nascut hongarès el 1899, que va desenvolupar la seva obra als anys trenta, al París d’entreguerres, i que fins al 1949 no va obtenir la nacionalitat francesa. Caldrà concloure que aquella condició de semiestrangeria és bona per a la creació artística, literària i també fotogràfica. El 1924 Brassaï ja deambulava per les nits de París acompanyat per la seva mirada transsilvana, estranyada i fascinada. Des de finals del 1929 aquella mirada noctàmbula es va tornar visió específicament fotogràfica, capaç de connectar profundament amb els dos punts extrems de la nit: el del silenci solitari i contemplatiu –els llums elèctrics o de gas difuminats per la boira, el toc irreal de la neu il·luminant unes branques o unes reixes– i el de les trobades orientades al plaer:

Al París de Brassaï les diversions i els plaers nocturns s’alternen amb el silenci contemplatiu

sortir de festa fins a l’alba, les gresques al prostíbul de Suzy, els flirtejos lèsbics a Le Monocle o, senzillament, les nits juganeres a bars propensos a l’embriaguesa i a l’alegria de viure. En suma, la part més canalla de la joie de vivre, un invent francès que va tenir en el carpe diem el seu antecedent clàssic llatí. Avui, tot això pot semblar molt incorrecte als neopuritans, tan censors i tan ridículament benpensants. I tenia el seu costat sinistre, per exemple l’alcoholisme, o les bandes de malfactors, com la del Gran Albert.

En l’excepcional i esplèndida exposició retrospectiva que presenta la Fundació Mapfre –comissariada per Peter Galassi– es pot apreciar que en ocasions la mirada de Brassaï, encomanada per les maneres de la deriva nocturna, va ser més diàmbula que diürna. La seva visió de la realitat no és la d’un reporter, sinó la d’una persona que sintonitza amb determinats ambients i atmosferes i que s’expressa mitjançant la fotografia en un nivell de sensibilitat equiparable amb el que en altres disciplines tenen autors com Proust o Dalí, amb les obres dels quals sintonitzava aquest fotògraf tant com congeniava amb Henry Miller, Picasso o Henri Michaux, entre d’altres. Les seves fotos d’Escultures involuntàries, publicades a Minotaure amb textos de Dalí, eren el 1933 obres surrealistes d’avantguarda. La seva sèrie Graffiti, publicada el mateix any, es va anticipar a l’informalisme de Dubuffet i fins i tot al molt posterior neoprimitivisme de Basquiat. De vegades la fotografia s’anticipa a les altres arts.

Mitjans d’expressió

Brassaï és el pseudònim fotogràfic de Gyula Halász i significa “de Brassó” (localitat de Transsilvània on va néixer, que ara es diu Brasov i és territori romanès). El seu cognom Halász el reservava per a l’art llavors considerat seriós: la pintura i el dibuix. Com sabem ara, és el fotògraf Brassaï que ha entrat en la història de l’art. En unes declaracions del 1980 –quatre anys abans de la seva mort en un lloc anomenat Beaulieu-sur-Mer– es mostrava més lúcid referent a la importància de la fotografia en relació amb les altres arts, totes elles mútuament complementàries. Deia Brassaï: “Cada època té els seus mitjans d’expressió específics i no és indiferent saber per quin mitjà ens expressem. Per això vaig triar la fotografia. Curiosament, com jo mateix, el nostre segle va trigar a assolir una clara consciència d’aquest fet, no ho va fer fins als anys setanta, quan les galeries d’art, els museus, les col·leccions privades van obrir les portes de bat a bat a la fotografia. De sobte es va descobrir que, per a certes persones dotades d’una visió, la fotografia deixa de ser un document per convertir-se