Amor i erotisme en l’edat del declivi

Tot d’una, no fa pas gaire, vaig advertir una cosa que en principi em va causar certa estranyesa però no ho vaig saber interpretar com a símptoma de cap corrent. Havia sentit parlar d’un llibre aparegut als Estats Units, escrit per una dona d’edat avançada, psiquiatra de Nova York, que girava sense divagacions ni floritures sobre les seves experiències del sexe. L’autora es deia Arlene Heyman, oriünda de Nova Jersey (1942) que un dia havia estudiat Literatura Creativa, i va titular el seu llibre sense embuts: Sexe encara (Catedral). A finals d’any es van editar les versions catalana i castellana dels set contes; me’ls vaig empassar gairebé amb golafreria però sense gota de morbositat malaltissa i vaig publicar les meves reflexions sobre la lectura a Cultura/s (9/XII/2017). Meditant el títol, em vaig inclinar per: “Davant seu, la mort”. En un dels paràgrafs assenyalava: “L’atractiu dels set contes de Heyman aquí recollits és que aborden sense eufemismes el sexe practicat per persones grans que veuen a l’altre costat del llit, davant seu, la silueta bransolejant de la mort que vetlla les armes”. Però si bé és així, el llibre, humà i d’una alta qualitat literària, exsuda una estimulant i contagiosa energia i cap vestigi de pessimisme o claudicació.

Heyman pot semblar sorprenent, però el seu exemple no és únic. Resulta que molt poc abans de morir Kent Haruf (Colorado, 1943-2014), sabent-se irremissiblement sentenciat va confegir una breu, potent i bella obra mestra de la solitud de les persones grans: Nosaltres en la nit (Angle Editorial). En un petit poble imaginari anomenat Holt, Addie Moore proposa a Louis Waters, tots dos vidus, insomnes, de més de setanta anys, veïns de tota la vida, el bàlsam de la companyia mútua, de la calor dels cossos en un mateix llençol. La història és senzillament commovedora i gens carrinclona. Com era de suposar, els altres mal interpreten –subverteixen– la iniciativa d’Addie i Louis. A les pàgines de Cultura/s (28/I/2017) vaig escriure pel que fa a Kent Haruf: “Sembla voler dir-nos en abocar-se al final del camí que l’única manera de suportar la vida i sobreposar-se als seus excessos és replegant-se en la serenitat”. Qui millor que ell podia difondre aquest missatge?

Potser el rellevant sigui que d’un temps ençà la narrativa no és només un art de predomini jove. Dones i homes que han depassat la setantena continuen aixecant ficcions que giren al voltant de si mateixos i, plenament conscients d’això, proposen als seus lectors una visió realista del món relacionada amb el declivi de la naturalesa humana. Em passa pel cap Anne Tyler (Minneapolis, 1941), narradora realista que el 2011 va publicar una formidable novel·la, El hombre que dijo adiós (Lumen), sobre els efectes de la mort del seu marit Taghi Mohammad Modarresi, psiquiatre i escriptor iranià, esdevinguda el 1997. Aquella Tyler era lluny de ser la juvenil autora d’El turista accidental.

O el cas recent de la crítica literària britànica Margaret Drabble (Sheffield, 1939) que acaba de publicar la novel·la Llega la negra crecida (Sexto Piso), protagonitzada per Francesca Stubbs (més de setanta anys) que treballa per a una institució benèfica que ofereix assistència a ancians amb penúries. Stubbs i el seu cercle íntim, basculant entre la decrepitud i la mort, fixen dues imatges complementàries: una societat que tendeix a segregar tothom que no encaixa amb els seus conceptes de productivitat i un important sector de la població que cada vegada transcendeix més el seu propi context. Interessant.

I, per fi, ressaltar –en aquests temps regirats– el pes de les dones una vegada deixada endarrere la menopausa. Vegin-ho. Amb un sincer pròleg de la periodista Soledad Gallego-Díaz, la psicòloga Anna Freixas ha armat el llibre Sin reglas. Erótica y libertad femenina en la madurez (Capitán Swing), en el que canalitza el testimoni de set-centes vint-i-nou dones, d’edats entre cinquanta i vuitanta-tres anys i de tot l’arc sexual, sobre els seus hàbits eròtics. Creguin-me si els dic que el text és absorbent, crucial per entendre la realitat que he volgut explicar.