Mitjançant processos de gentrificació, dels barris de moda.

Hem assumit que les màquines són les dipositàries imbatibles de la memòria informativa: però els nostres ancians són la memòria vivencial, la memòria afectiva, i no hem d’oblidar-ho ni desaprofitar-ho. El món seria millor si fóssim capaços de col·laborar entre edats i entre disciplines diferents. Cal obrir vies a aquest flux i crear eines per a aquesta comunicació. Molt més necessaris que la rivalitat o l’exclusió són, al meu entendre, l’entesa i la col·laboració entre edats diferents; perquè el saber, l’estimar i el poder no són exclusius dels que fa més temps que són al món, ni tampoc dels últims que hi han arribat: el món és de tots.

Qui defensa una bona vida ha de defensar, també, una bona mort? Hauríem de batallar, també, contra el tabú de l’eutanàsia des de joves?

Als nostres temps, les possibilitats mèdiques de pal·liar el dolor i mantenir la vida de forma artificial han augmentat tant que existeix una gran controvèrsia, ètica i legal, sobre el dret a decidir sobre el moment de la mort. Jo humilment penso que, si el que desapareix amb la mort és la consciència de la individualitat, decidir sobre deixar o no la vida és potestat legítima de l’individu, un dilema ètic que incumbeix en exclusiva la seva persona i l’ús de la seva llibertat per actuar sobre si mateix. Soc del parer que aquest paternalisme dels altres, arribada l’hora de mirar cara a cara a la mort, és, al capdavall, una evidència més de la perversa tendència de tota autoritat a privar-nos del reducte més íntim i més inqüestionable de sobirania: la d’actuar amb llibertat sobre nosaltres mateixos.