Què se’n va fer, d’Isabel Archer?

A L’altre nom de Laura John Banville –sota el pseudònim de Benjamin Black– escrivia: “Va tenir la intensa sensació que tot el que havia passat havia estat a causa del destí, va ser inevitable. Potser si s’estudiés alguna cosa, qualsevol cosa, qualsevol esdeveniment, prou a fons, potser seria possible veure-hi el futur apinyat dins, plegat, atapeït i embolicat, com el farcit elàstic d’una pilota de golf”.

Podria ser que existís un lector de ment privilegiada que arribés a detectar en la sempre harmoniosa, límpida i reveladora prosa de Banville l’indici –espessit i reconcentrat– d’un projecte llunyà tan dement com escriure una seqüela de Retrat d’una dama, una de les obres cabdals de la literatura universal. La resta només veiem la coherència de la gosadia en present, des d’aquesta pilota de golf lluent que és La señora Osmond ,no des dels farcits elàstics de les obres precedent de l’irlandès. I això que els senyals hi eren, aletejant amb fúria des de les pàgines.

Primer perquè l’autor de Llum antiga és un dels estilistes més exquisits de la llengua anglesa, a qui li encaixa com un guant –i espero que em perdonarà el símil gastat, ell hauria trobat una alternativa infinitament més poètica– aquell dictum de Roberto Calasso segons el qual: “Si escrius i proves de fer una cosa exacta, la forma sempre és l’essencial”. I després perquè parlem d’un amant consumat dels reptes, que no en va tenir prou amb enllustrar el gènere negre com Benjamin Black sinó que va ressuscitar el detectiu Philip Marlowe a La rossa dels ulls negres (només queda especular quins desafiaments se li dibuixen a la llunyania, enfilat a les espatlles de Raymond Chandler i Henry James: transcriure la música de les esferes? Interpretar el llenguatge dels àngels?).

Una mica de context. D’una banda, Henry James, senyores i senyors, master of masters, que en clàssics com Las alas de la paloma o La copa dorada va posar el seu aparentment infinit repertori verbal –tot precisió, tot matisos– a la caça i captura de les mínimes turbulències de l’esperit femení, contrastant de passada les mentalitats i costums dels expatriats americans i els seus amfitrions anglesos. D’altra banda, 1881, any en què els lectors de les revistes The Atlantic Monthly i MacMillan’s Magazine es quedaven amb el dubte dels motius que impulsaven la rica i vanitosa, però també ingènua i independent, Isabel Archer a abandonar Anglaterra, on havia anat a atendre el funeral del seu cosí en ominosa transgressió de les ordres del seu pèrfid marit, Gilbert Osmond, i posar rumb de nou a casa, és a dir, a Roma, font de les seves dissorts al descobrir allà que el seu matrimonihaviaestatunardittramat per un caçafortunes i una presumpta amiga, que a sobre havien estat amants i pares secrets d’una criatura. Malgrat l’esperit lliure que imaginava més que creia que era la protagonista, el seu retorn podia naturalment obeir a la capitulació –la societat i la moral de l’època són doncs més fortes que l’individu–, encara que quedava l’esperança d’una confrontació que la convertís en símbol per a les seves coetànies sufragistes i per a futurs moviments feministes.

Banville reprèn l’acció on la va deixar James, amb la nostra heroïna (per veure) arribant amb tren a Londres des de Gardencourt, lloc del funeral, en companyia de la seva donzella Staines, primera parada d’un fatigós