La Vanguardia (Català) - Culturas
Vida política
Cap al final de Nova il·lustració radical –el seu penúltim assaig, guardonat amb el darrer Ciutat de Barcelona–, la professora Marina Garcés (Barcelona, 1973) constatava la desvinculació entre les activitats humanístiques i l’elaboració d’un projecte emancipador que pogués plantejar una alternativa al marc diguem-ne deshumanitzador del capitalisme. Aquesta és la seva perspectiva. Encara que escriu tal com parla, amb una sensibilitat tan càlida que embolcalla el lector en un recés de pau magnètica, la pretensió del pensament de Garcés és fonamentar una crítica radical al sistema dominant que l’impugni i alhora es converteixi en acció transformadora. No agredeix amb la lletra, però sacseja l’esperit. Aquesta és la seva virtut. I el seu propòsit no és naïf ni ingenu. En una de les estampes de Ciutat Princesa, rememora la seva trobada el 2009 amb un dels joves activadors del Maig del 68 i repeteix una reflexió seva després de l’ocàs d’aquella primavera d’esperança: “Crèiem que érem revolucionaris i no revolucionàvem res”.
Un dels aprenentatges adquirits durant la ressaca del 68 va ser l’assumpció per part de l’esquerra històrica (l’entroncada al marxisme i que postulava la classe obrera com a subjecte del canvi) del final d’un cicle: ja no podria imposar-se, a través de l’acció revolucionària clàssica, un capgirament real en les democràcies del consens socialdemòcrata. En un pla col·lectiu, després, tampoc no ho aconseguiria la contracultura. Amb la implosió soviètica va semblar que, definitivament, havia caigut el teló. Després del curt segle XX, podria rearticular-se una dissidència per combatre el capitalisme triomfant?
Les memòries polítiques de la filòsofa Garcés, que tenen la ciutat de Barcelona com a epicentre –una Barcelona als marges, antagonista de la Barcelona convertida en marca d’èxit–, són un cas teòric i pràctic de com una culta activista pertanyent a la tradició del catalanisme il·lustrat (neta del poeta, filla de l’arquitecte) es va inserir en una esquerda (la imatge és seva) a través de la qual ha intentat construir en grup una alternativa antisistè- mica a escala local i en connexió amb altres moviments globals. El seu personal bateig el va viure el dia de 1996 quan el cinema Princesa va ser desallotjat per la policia. Es va comprometre amb el moviment okupa. “Obrir amb una radial una porta tancada és el primer pas cap a l’experiència, en carn pròpia, de la il·legalitat”. Des d’aleshores intentaria elaborar una teoria profunda que fongués el cos que pensa amb la pràctica del compromís.
El relat d’aquell intent –fonent memorialisme amb l’assaig i el seu jo amb el grup (pisos, espais de pensament, xarxes d’activistes, museus)– és el tema d’aquest llibre, que es tanca amb el seu controvertit pregó llegit al Saló de Cent a les Festes de la Mercè passades. És una paràbola que arrenca al Princesa, brilla amb el “No a la guerra” i el 15-M, i arriba fins al “gest sobirà” de l’1 d’Octubre. Són vint anys de combat contra la globalització en una ciutat –la de la destrempada del Fòrum– convertida en capital global. “A molts carrers de Barcelona la ciutat ja no existeix. La globalització s’ha fet real a la nostra ciutat no com a xarxa de governs locals autònoms sinó en forma de poblacions flotants, riques i pobres, que arriben i se’n van, mogudes per l’explotació i per l’especulació”. La vida adulta de Garcés ha tingut com a motor cívic construir una resposta a aquesta realitat –dit d’una altra manera, donar forma a un nosaltres– i aquí exposa el seu examen de consciència.
L’obra relata vint anys de revolució a Barcelona: l’okupació del Princesa, el “No a la guerra”, el 15-M i l’1-O