Blau i menta

dir: “He estat fotudíssim, desitjava no ser en aquest món” o “el sentit de la culpa, el del deure, se n’han anat a fer punyetes. He pagat prou. Em sento alliberat. Quina excitació m’ha produït que m’hagi de morir, una flipada. Havia pensat sempre en la mort d’una manera literària i ara la penso com un fenomen accessible”. No havia escrit mai ni pintat tant. La creació li va oferir un ball, “una revetlla estival”, matisa.

Mestre de periodistes, autor d’assajos tan celebrats com

o de l’escriptura a la pintura.

El seu pare volia que fos un advocat brillant. Als deu anys li demanava que descrigués un bigoti, una ploma, una porta... i es quedava sorprès de tanta precisió. “El meu pare va fonamentar la meva escriptura en les coses petites, en el món dels objectes. Li agradava Azorín. Encara que els periodistes li semblaven galifardeus i pobres”. Per això va ser un brillant estudiant d’Enginyeria sense vocació que es va llicenciar finalment en Economia i es va escapar a París: “No volia acabar com a inspector d’Hisenda”. Va estudiar Sociologia i Periodisme, “somiava amblaideadetenirunDNIon,enla professió, digués: escriptor”.

Escriu vestit o amb roba de casa?: “No escric mai mal vestit”. Ha sentit alguna vegada un bloqueig? “He sentit ineptitud. La línia d’escriptura és una línia molt neta, igual que quan no sintonitzes bé la ràdio. Et fa patir. Cada dia em dic: avui no ho faré bé”. Qui llegeix els seus originals? “M’he quedat sense ningú. Sempre hi ha un ull que et diu: ‘No posis aquesta metàfora, home’, però jo m’he quedat sense. S’han anat morint, desapareixent, desautoritzant-se...”. Escriu amb llum de dia? “És molt important la llum, i aquella sensació gimnàstica, la puresa de la recepció de la paraula. I tenir emoció. Si no em sento emocionat, no tinc argument. La idea no ha estat mai la principal conductora d’una pàgina, ha servit per estimular l’emoció”.

Crític pertinaç amb la ficció, apel·la a la realitat, i actualment s’endinsa als finals de trajecte: “És una sol·licitud de la circumstància. Hi ha moments en què un escriu per caprici, per ostentació, però això era necessari. Seria igual que prescindir d’una amant que et devora”. No sublima l’escriptura, l’entén com un recurs, no com a solució. Abans de respondre fa llargs silencis. Vol rellegir a Yourcenar: la puresa, l’encert en cada paraula. Esmenta Vallejo i a Salinas. No ha volgut assemblar-se mai a ningú. “Si no tens estil, no tens ànima”. Parlem de l’amor i de la mort. Però, i la menta? “És la joventut. És estimulant i poètica. Sempre li he tingut una gran simpatia a la menta”.