El temps vola

El temps ho és tot per a nosaltres i, tot i això, ningú no és capaç de dir amb total precisió què és en realitat. Per això Alan Burdick, autor de Por qué el tiempo vuela, una investigació no només científica, ens adverteix que intentar descriure el concepte és com fer un vestit per a l’home invisible. “Un s’ajusta a ell tan bé com ho podria fer un altre, però cap d’ells no fa més que revelar el contorn general”, ens explica.

Li preguntem a qui va ser editor del The New Yorker per què, per parlar del temps, sempre ho solem fer a partir de metàfores. “Perquè són les xarxes lingüístiques que utilitzem per provar de captar els conceptes més elusius, i l’àmplia gamma que invoquem mostra com és de relliscós el terme. Vola o fuig, com una espècie d’animal; flueix o s’atura, com un estat de la matèria; ens pesa, com una massa; el trobem o el perdem, com les claus; el guardem i el malgastem, com els diners”, ens respon Burdick.

La periodista alemanya Andrea Köhler, per la seva part, ha publicat El temps regalat, un assaig en el qual afirma que l’espera és una forma de temporalitat més vinculada al memento mori (recorda que moriràs) que al carpe diem (aprofita el moment). L’autora parla d’imposar al temps la nostra pròpia dramatúrgia. I és que en un moment en què tot se’ns presenta com a immediat, la demora, l’espera, sembla haver perdut importància. És possible la seducció amb l’actual cronologia de l’acceleració?

“El gran potencial de l’espera és que ens pot donar una idea d’allò que significa viure en el temps condicional, i això és una part essencial de la seducció. Amb això em refereixo a l’estima dels estats de transició, el moment intermedi, quan tot sembla possible, almenys durant un temps. D’alguna manera aquesta és l’essència de la llibertat. Però en la nostra era plena de mitjans, on cada interval o pausa s’elimina gradualment de les nostres vides, i l’allau d’informació manté les nostres ments totalment ocupades, estem perdent la capacitat, fins i tot, de posarnos en contacte amb nosaltres mateixos. La seducció requereix percepció, i la percepció requere- ix durada”, ens contesta l’escriptora.

Per a Alan Burdick és fonamental la figura de sant Agustí. “Va ser el primer en parlar sobre el temps com una experiència interna, preguntant-se què és el temps explorant, alhora, com ens sentim a l’habitar-lo. El temps pot semblar relliscós i abstracte, però també és profundament íntim. Sant Agustí va extreure el temps del regne de la física i el va col·locar directament en el que ara anomenem psicologia”.

Quina relació té l’esperança amb l’espera? Per què una està encadenada al futur i l’altra a l’instant? Köhler afirma que no podem existir sense expectatives. “Fins i tot quan estem convençuts que alguna cosa dolenta passarà, gairebé sempre queda una brillantor d’esperança i pensem que al final serem perdonats”. L’autora posa el focus en els estats mun-

Tot i que amb la tecnologia podem ser més eficaços a la feina, sembla que creix la falta de temps. Com s’ha construït aquesta paradoxa?