La Vanguardia (Català) - Culturas
Viure és bregar
Per poc que espigolem en cèlebres obres literàries sobre gossos –Señor y perro de Mann, Flush de Virginia Woolf, Vales tu peso en oro de J.R. Ackerley– ens adonarem que estan escrites amb els ulls dels seus amos. Jack London a La crida del bosc sí que va narrar els fets des del punt de vista de l’animal, tot i que en tercera persona, i el mateix va fer Horacio Quiroga al conte La insolación .El nou relat d’Arturo Pérez-Reverte va un grau més enllà, i està narrat en primera persona pel mateix protagonista, un encreuament de mastí espanyol i brasiler. Des de la primera línia fins a l’última, estem immersos en un univers cànid, i els humans només es visibilitzen com a ombres, comparses que sentim en sordina, bípedes més aviat malignes i amb els quals els gossos van amb molt de tacte. Diu molt a favor de l’autor que aconsegueixi fer-nos entrar amb naturalitat en aquestes coordenades, i que com a lectors operi en nosaltres la condició de la bona ficció que Coleridge anomenava suspensió de la incredulitat.
Qui ens té amb l’ai al cor durant tot el llibre s’anomena Negro, té vuit anys, durant dos ha estat un gos de baralla imbatible, i després de retirar-se a temps, s’ha reciclat en gos guardià d’un magatzem i porta una vida còmoda, amb menjar diari garantit, i també temps per gandulejar i confraternitzar amb altres congèneres del barri, entre els quals hi ha un gos coniller, un rastrejador rodesià, un llebrer, i una setter irlandesa. Pérez-Reverte els retalla sobre un paisatge de turons abandonats i rierols llardosos, i ens deixa participar en els seus col·loquis cervantins, lacònics la major part de les vegades i en què cadascú aporta el seu argot particular i salat. Els primers compassos de la narració mantenen doncs un grat to costumista, però no triga a fer un gir de thriller quan desapareixen misteriosament dos dels gossos més coneguts del veïnat, el Boris el Guapo i el Teo, i el Negro (amic sobretot d’aquest últim) se sent en l’obligació de buscar-los, que perillen les seves vides. El relat pren llavors un biaix molt detectivesc i llòbrec, i la indagació del protagonista –que passa per contactar una banda de mastins de carrer amb molt males puces– el porta a un descens als inferns del submon humà: concretament a un campament de venedors de droga que crien també gossos de combat i que, per entrenar-los, els enfronten a espàrrings que solen acabar massacrats a dentades. El Negro sospita que el Boris i el Teo han caigut en aquelles xarxes, i per rescatar-los s’infiltra entre la gossada engabiada, sabent que està tornant als cossos de
Un thriller detectivesc amb un toc de faula moral en què l’estrella és el Negro, un gos de baralla retirat