La Vanguardia (Català) - Culturas
Dones a punt d’un atac de nervis
Aquells que ja hagin llegit Deborah Levy (Johannesburg, 1959), finalista del Booker amb la seva esplèndida novel·la anterior Swimming home (2011), sabran que es tracta d’una escriptora britànica que escriu amb un estil tan atractiu com idiosincràtic, alhora intel·ligent, afilat i poètic, una cosa que en aquesta traducció, dissortadament, es perd, diguem que normalitzant-se molt. Leche caliente ,toti això, és una novel·la excel·lent, a la vegada complexa i misteriosa, que tracta sobre el descobriment sexual d’una jove que afronta difícils relacions familiars.
La narradora, Sofia Papastergiadis, és una noia anglesa de vint-icinc anys que viatja a Almeria amb la seva mare, la Rose, amb la intenció que la vegi un tal dr. Gómez, qui regenta una cèlebre clínica privada. A la Rose li fan mal les cames i no pot caminar, però cap metge no ha estat capaç de diagnosticar-li cap malaltia. El caríssim dr. Gómez, d’altra banda, podria ser un xarlatà, cèlebre per les seves pràctiques heterodoxes.
La Sofia té cura fidelment de la seva mare, fins i tot descrivint l’amor que sent per ella com una destral. També coneix un socorrista espanyol ben plantat, en Juan, i una atractiva jove alemanya, la Ingrid, resident a la zona, i inicia amb tots dos sengles aventures sexuals. La Ingrid té un cos “largo y firme como una autobahn” i la Sofia es veu a si mateixa com “puro sexo sobre unas piernas morenas con sandalias de ante con plataforma”. La història, malgrat que comenci sent explicada de manera més o menys realista, va adquirint a poc a poc tonalitats expressionistes. La Sofia, que a Londres treballa com a cambrera, és antropòloga i ha interromput la redacció de la seva tesi doctoral sobre la memòria per cuidar la seva mare. Més o menys per la meitat de la novel·la, i després de trencar accidentalment una àmfora grega falsa, la Sofia decideix viatjar a Atenes per retrobar-se amb el seu pare, un grec a qui no ha vist des que els va abandonar quan era nena. El pare que viu ara amb la seva segona dona, algunes dècades més jove que ell i amb qui té una nena petita, el condueix a la seva habitació de convidada. Es tracta d’un dormitori diminut amb un catre que s’enfonsa tan aviat com ella es fica al llit.
La Sofia torna a Almeria. L’escriptura, i la forma d’explicar les coses, es converteixen en una forma de coneixement: “Voy a escribirlo y veré qué me parece”. La Sofia també afirma que té “más oído para el lenguaje de los síntomas y los efectos secundarios”. La seva consciència està esquerdada, ja ho expressa a la primera pàgina de la novel·la, com la pantalla del seu ordinador després de caure-li a terra. La seva pantalla d’inici és una imatge de la Via Làctia i la llet és un símbol recurrent de la relació maternofilial. La mare, al final, camina per la platja, però no fa l’efecte que es resolgui res. De nit la marea creix, turbulenta, atapeïda de meduses.
L’obra, misteriosa i complexa, comença amb tocs realistes però acaba adquirint tons expressionistes