Raó d’amor

Amb tota la frivolitat amb què van néixer els novíssims –dels quals Josep Maria Castellet, sense negar-li l’olfacte, va ser el principal responsable– des d’Arde el mar (1966) de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) s’inicia en la poesia espanyola un període de radical modernització que donarà títols com Dibujo de la muerte (1967) de Guillermo Carnero, Los trucos de la muerte (1975) de Juan Luis Panero, Sepulcro de Tarquinia (1975), d’Antonio Colinas o Clima (1978) d’Andrés Sánchez Robayna. D’entre tots ells, Gimferrer és la figura més influent, no només com a poeta sinó pels seus assajos sobre el cinema i la pintura. El 1978 publica Radicalidades i el 1985 Los raros (1978), seguint l’empremta de Los raros (1896) de Rubén Darío, el primer gran renovador del llenguatge poètic en llengua castellana. En tota l’obra de Gimferrer es percep aquesta indagació, que s’enriqueix amb la seva poesia en català, que s’inaugura amb una altra peça canònica, Els miralls (1970), o amb la italiana Per riguardo (2014).

A la indagació del llenguatge s’uneix la seva insaciable curiositat com a lector, que el porta a títols desconeguts per a nosaltres, un altre motiu de distanciament com és la foscor. Un distanciament que neix d’una manera equivocada de llegir la poesia. La bona poesia és aquella en què cada nova lectura és una nova revelació, en què

Des dels seus primers llibres hi ha hagut en Gimferrer un aprofundiment i una extraordinària coherència, com si no estigués escrivint diferents llibres, sinó com si tot formés part d’un mateix poema. I això és més veritat que mai a Las llamas. Al seu epíleg, Aurora Egido fa una lectura que, tal com proposo jo, evita l’exegesi a favor de penetrar a l’interior del poema, cosa que explica l’abundància de citacions. D’entre els poetes sobresurt, perquè domina tot el conjunt, sant Joan de la Creu i en especial el seu poema Llama de amor viva. Això ve a confirmar un altre aspecte de la millor poesia contemporània: la seva espiritualitat. Això paradoxalment explica que l’amor no sigui un concepte o una emoció sinó quelcom corporal, com ho és la seva altra cara, la mort, per bé que l’amor, a diferència de la mort, “es lo que nos hace perdurables, aquello que nos hace vencer el transcurrir del tiempo” o, per dir-ho amb paraules d’Antonio Machado: “Pero, ¿tu hora es la mía? / Tu tiempo, reloj, el mío”.

Si tota la poesia de Gimferrer aspira a poema únic, Las llamas aspira a ser-ho més que mai. Dels vinti-tres poemes, tres d’ells van ser escrits entre el 4 i el 29 de desembre del 2016, escrits, doncs, des de la febre creadora. És, a més, un dels seus llibres més accessibles. Textos breus concebuts en part com una representació teatral, que acaben fins i tot amb una Coda i, segons el meu parer, un innecessari Telón. Al costat de l’amor i la mort hi ha el dia i la nit, el foc i les brases, en una poesia sagrada que no és aliena als ritus i a la bruixeria. Las llamas és, dins d’una trajectòria excepcional, un llibre excepcional.