La Vanguardia (Català) - Culturas
Nucli noucentista
Pels volts del Sant Jordi de 1966 El quadern gris va arribar a les llibreries. Amb aquelles memòries, fruit de reelaboracions successives d’un dietari primitiu (el va editar Xavier Pla), Josep Pla iniciava la publicació de les seves obres completes definitives. El volum el presentava un pròleg de Joan Fuster, un text que se sumava a d’altres intervencions de l’assagista valencià a través de les quals estava formulant una dura impugnació de la moral i l’estètica del noucentisme. Com ja ho havien fet en part alguns dels seus “homenots”, El quadern de Pla també incidia en la reconsideració d’aquell moviment polític i cultural. El protagonista, la quotidianitat del qual coneixem entre 1918 i 1919, aconseguia la seva maduresa com a escriptor quan es desempallegava del model lingüístic del noucentisme i, des d’un punt de vista grupal, situava aquest aprenentatge literari a la tertúlia de l’Ateneu. La grandesa del llibre situarien el jo de Pla i el seu relat al centre del sistema intel·lectual català del segle XX.
Pocs mesos abans que aparegués el llibre de Pla, Catalans de 1918 va sortir a la col·lecció Antologia Catalana que Joaquim Molas dirigia per a Edicions 62. El títol, que entroncava amb el Diari de 1918 però que tal vegada despistava, era un recull brillantíssim, fulgurant, de només vinti-tantes entrades de dietari que J.V. Foix havia escrit originàriament al llarg de la segona dècada del segle XX (només 4 són posteriors). Agrupades entorn d’alguns dels seus coetanis més destacats –els sèniors Fabra i Carner per una banda, per l’altra els seus amics Riba, Folguera i Salvat-Papasseit per l’altra (en aquesta edició s’hi suma una entrada sobre Esclasans)–, el llibre no era només un recull de retrats tal i com podia semblar fullejant-lo. Anava més endins. Relligava la introspecció juvenil de l’autor (“entre el seny i la fantasia em faig un garbuix”) amb el desplegament de la fase avançada del noucentisme com a projecte modernitzador. Focalitzant el protagonisme literari en el paper dels poetes i la tertúlia del Continental on es cuinava La Revista del poeta i bevedor de cervesa Lòpez Picó, Foix situava la publicació de les Normes Ortogràfiques com a punt d’inflexió determinant de l’ambició del país que s’estava construint. L’escena en la qual Foix s’escriu comprant a Canaletes l’edició de La Veu de Catalunya amb l’article de Prat de la Riba anunciat l’aparició de les Normes és memorable.
Aquesta nova edició, editada amb cura i sensibilitat per l’humanista Antoni Marí i Lluís Quintana (el pròleg aclareix la història textual del llibre i hi descobreix les arrels d’una de les experiències literàries més radicals del segle XX català), hauria de permetre una comprensió menys estereotipada de Foix. “Cobejo llibertats i em moc, commogut, per contrades ambigües”, diu de la seva sensibilitat contraposant-la a la de Carner. És un projecte literari singular, a cavall entre el classicisme i l’avantguarda, però que aquí queda clar que no pot desxifrar-se al marge d’una idea del noucentisme que, de la mà d’Obiols i Torres-Garcia, supera el dogmatisme orsià per abraçar una modernitat on conviuen el compromís nacional amb la recerca d’un català arriscat per explorar una subjectivitatescindida.
Fabra, Carner, Riba, Folguera i Papasseit són alguns coetanis que evoca aquesta obra autobiogràfica