La Vanguardia (Català) - Culturas
El vitalisme dels sentits
Manel Anoro (Barcelona, 1945) explica que al seu estudi als afores de Girona conserva una publicació, que ha titulat Nunca Máis, i que té molt present. Més enllà de la referència al que va significar el cas Prestige, per a aquest artista el títol actua com una mena de recordatori de l’espai personal al qual no vol tornar mai. Si d’alguna cosa ha fugit Manel Anoro és de qualsevol lloc que pogués considerar-se confortable. Les làmines incloses en el seu Nunca Máis pertanyen als quadres que va fer quan “literalment me’ls treien de les mans i em trucaven demanant-me obres que ni tan sols havia acabat”, comenta. Per sort, va tenir a prop les persones capaces d’avisar-lo que “el que feia era penós”, i va ser capaç de prescriure’s a si mateix bones dosis d’autocrítica.
Va superar aquella experiència, que suposa una altra d’aquelles estances que ha anat visitant i abandonant al llarg de la vida, sempre motivat per la curiositat. Fill d’una modista d’Hostafrancs, va tenir “una infantesa en Tecnicolor”, malgrat les limitacions de la postguerra i la grisor del franquisme. A la vora dels quaranta, “quan ja era un home, quan havia viscut moltes coses i haviatrencatunmatrimoni”,varenunciar a un alt càrrec i ben remunerat a IBM per dedicar-se a pintar. Fins al moment, la pintura sembla haver resultat l’estació o la parada definitiva, potser perquè, per a ell, és en si mateix un viatge constant. S’ha convertit en un artista molt ben cotitzat als Estats Units, on treballa i exposa amb molta freqüència a les galeries Caldwell Snyder, d’ençà que a començaments dels noranta “uns americans es van presentar a casa perquè havien vist les meves obres en una fira de Miami i els havien agradat. Em van oferir un contracte”.
En els seus quadres es fa palesa una clara influència “fauvista, per descomptat: no suporto els artistes d’avui dia que pretenen fer creure que no s’inspiren en ningú. Caravaggio i Monet sí que eren creatius. Això no està a l’abast de tothom”. El color domina els paisatges, bodegons, nus o interiors d’Anoro, fins a convertirse en una explosió hedonista; per- què “pinto el que m’agrada, i ho faig durant els viatges: a Menorca, el Carib o l’Àfrica”. El seu vitalisme neix d’una capacitat per enaltir tot el que es percep pels sentits, i en l’habilitat per celebrar la sensualitat de l’estiu, “que significa les coses bones, Menorca,lapintura,lainfantesa...”.