La Vanguardia (Català) - Culturas
‘Vanitas’ i els pecats capitals
A la nova galeria Artur Ramon s’hi acaba d’inaugurar una magnífica exposició de Josep i Pere Santilari. Fa anys que aquests bessons badalonins han anat consolidant una brillant carrera nacional i internacional del bracet d’aquesta galeria que tan encertadament va apostar per ells quan a penes ningú no creia en el realisme, i el cert és que les seves mostres ens han anat sorprenent i meravellant per un móniunafacturadepuradíssims,tant si s’acaren amb vistes urbanes, figura o bodegó. Degudament acompanyades per obres al·legòriques antigues o contemporànies procedents del fons de la galeria, es tracta d’una exposició de vanitas, un subgènere del bodegó en què excel·leixen de manera particular, inspirat pel cèlebre políptop de l’Eclesiastès: vanitas vanitatum, et omnia vanitas (vanitat de vanitats, i tot és vanitat).
Allò que distingeix, però, aquesta exposició de qualsevol altra que hagin fet és que es tracta de set obres directament vinculades amb cadascun dels pecats capitals (molt actuals: som ben bé allà on érem). La vanitas doncs com a imatge al·legòrica de la inconsistència, superfluïtat o vacuïtat de la vida humana, però alhora de la inexhaurible càrrega simbòlica dels emblemes de què està feta. Penso en les de pintors barrocs com Luis de Morales, Philippe de Champaigne o Pieter Claesz, però sobretot en les esfereïdores de Juan de Valdés Leal a l’Hospital de la Santa Caridad de Sevilla, sens dubte l’apoteosi d’aquesta modalitat de natura morta tan explícitament moralitzant: “recorda que hasdemorir”(Memento mori) no ens diu sinó cadascuna d’aquestes obres, i doncs que tot és vanitat de vanitats.
Què ens diuen, però, les dels germans Santilari? Fonamentalment, “mira’ns i meravella’t de la nostra factura”. Crec que des de fa molts anys allò que esperona l’evolució de la seva obra, i que la manté viva tot i esporàdics excessos d’artificiositat, té molt a veure amb reptes de caire tècnic, formal:una obsessiva recerca de màxima expressivitat. Les seves obres ens volen seduir i se’ns imposen per la consistència de la seva forma treballada fins a l’exhauriment amb uns graus de sofisticació extrems. Algunes d’aquestes vanitas són dibuixos però semblen olis: com explicar-ho? Només mitjançant un procés d’elaboració del tot extraordinari, com bé es veu en l’audiovisual de l’exposició. Pinten amb l’ajut inestimable de la fotografia i de lents d’augment, però sobretot tenint al cap l’obra dels seus principals referents (els gravats de Rembrandt quan dibuixen, i els olis de Vermeer, Caravaggio o el mateix Rembrandt en pintar), mentre dibuixen durant hores i hores amb 15 tipus diferents de llapis sobre un cartró d’allò més resistent: només així s’explica que els seus di-
Des de fa molts anys allò que esperona l’evolució de la seva obra té molt a veure amb reptes tècnics