La Vanguardia (Català) - Culturas
L’art del kintsugi
Més o menys: l’art és l’esfera dels pensaments lliures. I de les persones que anhelen ser-ho. I, per descomptat, de les que ja ho són. Però, el creador és un ésser especialment lliure? Molt probablement no. O, fins i tot menys que les altres persones a les quals va destinat el que ell fa i que es mouen al voltant d’oficis, professions i pràctiques diverses, no especialment singulars. L’artista depèn, indubtablement, de molts factors: de la seva necessitat expressiva, que pot fins i tot arribar a esclavitzar-lo, d’una incorregible voluntat de comunicació, de l’afany metafòric d’abraçar un gran nombre de persones. Dels seus dimonis particulars. I, en l’esdevenir més quotidià a lluitar, gairebé com una teràpia, amb les seves perplexitats, amb les seves psicopaties, amb el dubte permanent… I amb la por. I amb la voluntat d’intervenir en el món. I per damunt de tot bregar contra el temps. Només és una idea, però la creació artística no és, també, una calamarsada d’hores per comptar i ordenar? I, al món i a la cultura occidental, per amagar o dissimular. O disfressar.
Kintsugi, en japonès reparació d’or o fusteria d’or, és l’art de restaurar peces de ceràmica ressaltant trencaments, esquerdes, espellofats… Imperfeccions. De l’estètica a la metafísica: una filosofia que evidencia el pas del temps i les seves empremtes. Acceptaríem els occidentals, homes i dones, emfatitzar les nostres imperfeccions, sublimar les cicatrius i exposar-nos al nostre evident deteriorament? Al contrari, ens terroritza el vell, el que va ser i ja mai més no serà. “No hi ha una bellesa realment excelsa que no tingui una anomalia” (Francis Bacon). L’art realment perfecte, igual els cossos humans sense màcula, són per a la contemplació de gent sense imaginació. I sense voluntat de saber o conèixer.
El kintsugi (1450) ressalta el temps i no negativitza els seus rastres; al contrari, el converteix en un valor més de coneixement, artístic i històric. Les fractures, esquerdes i trencaments queden sublimats com ho haurien de quedar al rostre dels vells llaurat per la vida. Temps viscut, temps invertit. Té algun sentit maquillar-lo, ocultar-lo? Ai! L’impossible esborrador dels anys. Les exigències del consum i del mercat. L’exaltació de la joventut. L’horror a la taca i a la imperfecció. La cosmètica reparadora. El lífting i el photoshop. “El món ens trenca a tots, i després alguns es fan més forts en les parts trencades” (Hemingway). La gran bellesa de la fragilitat, de l’utilitzat, del fàcilment trencable per la malaptesa de l’home i els seus efectes, i que després en lloc de ressaltar-ho el món contemporani ho amaga i ho menysté.
En definitiva l’art, l’artesania del kintsugi, podria aplicar-se a les nostres vides, als nostres objectes… a la creació. La pràctica del kintsugi és, sens dubte, una idea poètica. De sublimació. L’acceptació com a coneixement cultural i vital el llegat del temps, dels anys i de l’accident. El trencament d’una cosa valuosa vist com una font d’informació emotiva. L’empremta, el desgast dels nostres avantpassats planant invisible sobre vasos, gerros, tasses i plats. La bellesa de les cicatrius sempre ens recordarà que abans van ser ferida o laceracions potser igual de boniques, honorables o heroiques. O simplement senyals de l’ús. El valor del rastre. La bellesa de la restauració. JOAN-PERE VILADECANS