Salvarà la cultura les ciutats?

Entenc que qualsevol debat sobre cultura a Barcelona requereix situar la reflexió en el moment en què vivim, no només a Barcelona sinó a l’escenari global. I no només en la conjuntura concreta que ha marcat el procés o la profunda crisi econòmica que travessem, sinó en un marc de canvi d’època. En aquest escenari, la ciutat torna a figurar en primer pla. Encara que resulta difícil referir-nos a un model de ciutat. Totes les ciutats busquen el seu propi camí en aquest marc d’incertesa general.

Més globalització i també més localització converteixen la ciutat i el seu entorn en l’espai on les coses tenen lloc. Un espai de possibilitats i, com a tal, un espai de conflictes. Parlar de ciutat ha estat sempre sinònim de parlar de capacitats i de mancances. A la ciutat s’enfronten relats diferents sobre quin futur és desitjable i des d’on encarar les possibles sortides. Cultures de la competència i de la col·laboració, de memòria o patrimoni, però també d’innovació i alternativitat. Cultures establertes i cultures ocultades o emergents. Parlar de cultura urbana o de cultura de ciutat inevitablement ens empeny a parlar de valors, de política. El concepte de ciutat ha tingut i té moltes accepcions. La més evident és la que relaciona ciutat amb indret. Com a indret específic, amb particularitats espacials de centre i perifèria, amb densitats pròpies. Ciutat com a conjunt d’objectes, edificis i espais. Diferents ciutats tenen diferents constel·lacions d’elements. Ciutat com a conjunt de pràctiques socials que es configura al llarg dels anys. Ciutat amb memòria i memòries de diferents ciutats. No hi ha un únic text, un únic relat del que és una ciutat.

Però la ciutat no és només un lloc. Va més enllà. La ciutat acull dinàmiques no directament visibles. La ciutat allotja un gran conjunt d’intercanvis i fluxos. És per tant lloc d’intermediació i de transferència. Flueixen idees, dades, informacions diverses i també interessos i diners. I no només això. En aquest espai es concentren sentiments. La ciutat com a escenari on la gent viu, estima, pateix, cuida. Sense oblidar aquella altra ciutat que atresora creences, valors, i que precisament fa que distingim una ciutat de l’altra. El que és acceptable en una ciutat, no ho és en una altra. El que a una ciutat l’enorgulleix, en una altra pot ser vist com una anomalia a corregir.

Parlàvem de memòria i de memòries. Per tant, ciutat també com a temps. Les ciutats han estat, són i seran. Memòria, present i futur. Les ciutats es mouen amb ritmes diferents, segons tinguin en compte més una dimensió que una altra. Permeten moure’s ràpidament i a poc a poc. Tenen cicles i rutines, però també sorprese Llocs per contemplar, llocs canviar. Les ciutats són hist Però les seves diverses gents, els seus diferents llocs tene

pròpies. Mai les mai predictibles, però p En definitiva, com deia eixes, stents. la ciu po é una gran màquina de tats.

e què parlem quan diem cultura i ciutat? Parlem de cultura de ciutat, però també de cultura urbana. De ciutat cultural i de política cultural.

Hi ha diferents ciutats per a diverses gents. No tenim per què confondre la ciutat amb la representació que cadascú en té d’ella. Postulem una ciutat on espectador i actor puguin intercanviar-se constantment. El caràcter urbà d’aquesta producció i intercanvi cultural és rellevant per poder pensar en termes de cultura i ciutat.

La ciutat es construeix i es delinea des de les intencions que sobre ella tenen diferents actors amb recursos de poder, siguin aquests financers o tecnològics.