La Vanguardia (Català) - Culturas
Una vida amb gat(s)
Tothom que conviu amb un gat ha passat alguna vegada per aquesta situació: l’animal, paraula feta servir amb afecte però també amb certes dosis d’emprenyament, no apareix enlloc. És a casa. Segur. És impossible que se n’hagi anat. És impossible? Llavors per què no apareix? És més, per què no ve quan el crides? Un estudi recent, no em facin dir quin, establia amb tota claredat que els gats coneixen perfectament el seu nom i reconeixen igual de perfectament que els estan cridant. No venen simplement perquè no els dona la gana. Miquel Escudero, professor de la UPC, crític literari i col·laborador d’aquest suplement, va aprendre a costa d’un bon ensurt que els gats no només es fan seva la casa on habiten, sinó que la coneixen millor que ningú. Tots i cadascun dels seus racons. Poden materialitzar-se, o desmaterialitzar-se a voluntat, matar-nos de preocupació, acabar-nos la paciència i, en fi, fer que els estimem com no havíem pensat mai que podríem ferho. Bé, alguns sí.
Miquel Escudero estava entre els primers fins que el Falcó va arribar a la seva vida i a la de la seva família i s’hi va quedar durant els tretze anys que va durar la seva existència. Novament, només els qui han conviscut amb aquests animals misteriosos, encantadors i exasperants a parts iguals entenen el buit que ens deixa la seva absència. Una absència que l’autor d’aquest Duelo por un gato no ha volgut omplir sinó compartir amb aquesta preciosa narració, una celebració de la vida d’aquest felí, un personatge com ho són tots, capaç de convertir-se en el centre de la família amb la seva sola presència. Van ser anys en què van passar coses, va arribar un nou gat a la casa, l’Isis, els nens, el Jordi i la Mariam, que amb tanta alegria havien rebut els seus nous amics, van créixer, altres persones de la família van desaparèixer, trasllats i tornar a començar... El que passa a totes les llars quan el temps les travessa.
Mentrestant, Escudero, i també els nens ja gairebé adults, continua-