El palau de la memòria

Nascut a Ciutat de Mèxic el 1951, Alberto Ruy Sánchez és una de les personalitats literàries més singulars del seu país. Narrador, assagista i poeta, és un escriptor de culte per l’exigència dels seus plantejaments però no de minories, amb un ampli reconeixement d’una obra elogiada, entre d’altres, per Octavio Paz –del qual ha escrit dos valuosos assajos–, Juan Rulfo o Severo Sarduy. Quan li pregunten quants llibres ha llegit de la seva biblioteca de 50.000 volums contesta que “cap”, a diferència de Cabrera Infante, que deia que tots, encara que només una vegada. Des del 1998 dirigeix la prestigiosa revista Artes de México. Moltes de les seves novel·les estan ambientades a la ciutat portuària del Marroc Mogador, cinc de les quals publicades el 2014 per Alfaguara amb el títol de Quinteto de Mogador. Des de la seva primera novel·la, Los nombres del aire (1987), la seva obra és una indagació sobre el desig. Per a ell, la realitat només pot ser compresa a través de la intel·ligència i els sentits.

Los sueños de la serpiente és, en molts aspectes, una novel·la molt diferent. No està ambientada a Mogador i el desig ja no és el de la carn, sinó el del bé o del mal. No hi ha espai per a l’erotisme. S’ha insistit en la complexitat de la seva estructura, simplement perquè l’escriptor rebutja de totes totes el realisme a favor de la fragmentació, però cada un dels fragments s’integra perfectament en el conjunt. Es tracta d’un trencaclosques, on el que interessa és el procés de reconstrucció més que el resultat final, aquí totalment obert, i que en la seva circularitat ens remet al principi, de manera que podem dominar tot el recorregut.

La novel·la s’obre amb una espècie de pròleg, precisament en nom de la claredat, que assenyala quin és el centre narratiu: algú, una espècie de Xahrazad, “insistió en contarme al oído su viaje al fondo de lo más oscuro del siglo”, “el río de las ilusiones del siglo que saben convertirse en algo amargo”. Per això la serp del títol és d’una banda la dels somnis dels artistes creadors, i de l’altra, el malson dels dictadors. I aquest és el recorregut que seguim a través de la història d’un mexicà, en Juan, que emigra als Estats Units per convertir-se en John i després a la Unió Soviètica com l’Iván. S’enamora de la nordamericana d’origen rus Sylvia Agelof, un amor que ens conduirà al punt més àlgid de la novel·la: l’assassinat de Trotski per Ramón Mercader, qui va seduir a la Sylvia durant dos anys per poder acostarse a l’exdirigent soviètic en l’exili.

La novel·la està concebuda com una sèrie de collages o fragments, moltes vegades testimonis escrits a la paret d’una cel·la d’un manicomi o en una sèrie de cartrons il·lustrats, de manera que paraula i imatge estan íntimament units, com ho està la música, per crear una sinestèsia o fusió dels sentits. Fragments que d’altra banda són veritables relats o biografies amb la intensitat de l’imaginat. No en va habitem al palau de la memòria o de la imaginació, on el que importa és la capacitat de narrar. Són especialment atractives la biografia del músic Adolf Wölfli i la d’Aloïse Corbaz amb els seus brodats que són cant i música per expressar

L’obra, molt diferent d’altres novel·les de l’autor, és un trencaclosques de fragments de biografies o relats que s’integren perfectament en un tot

el seu delirant amor.

I com a contrast a aquestes ànimes somniadores són els dirigents soviètics (Lenin, Stalin, Beria, Trotski mateix) i els seus crims contra la humanitat. Una lectura que fem de la mà d’Oliver Sacks, el neuròleg que il·lustra les bogeries del segle. Som davant una novel·la tan complexa com clara, audaç i apassionant.