La Vanguardia (Català) - Culturas
Escriptors en lluita
Hi ha diverses associacions d’escriptors al nostre entorn: el Pen Club, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (ACEC), que és la que té més associats, a Catalunya, amb més de 1.100 carnets (l’AELC, en té 1.400 però inclou també autors de les Balears i València). Les tres comparteixen el mateix replà a la cinquena planta de l’edifici de l’Ateneu Barcelonès, però cada una amb la seva porta tancada. Com la Rateta Presumida, cada un escombra la porta de la seva caseta.
L’ACEC proposa aquest dimarts 12 i el dimecres 13 al Reial Centre Artístic de Barcelona la trobada Diàlegs: literatura de la raó. El coordinador i membre de la junta, explica que, encara que queda lluny el romanticisme del divuit, “torna a prendre força un nou romanticisme que envaeix no només la literatura sinó també els mitjans de comunicació, on es potencien les emocions. La literatura de la raó, en termes exagerats, podria dir-se que és una opció de militància antiromàntica”.
La primera Associació Col·legial d’Escriptors va sorgir a Madrid per l’afany d’Ángel que abans de guanyar el premi Planeta per Las últimas banderas el 1967, havia estat a la presó per combatre del costat de la República. Les seves idees anarcosindicalistes el van portar a crear una associació en defensa dels drets dels escriptors. La versió catalana va néixer amb el suport dels escriptors de la contracultura i, després, de la gauche divine, però ha anat caient en letargia els darrers anys, tenint com a principal activitat fer la declaració de renda als socis. Però alguna cosa s’està movent d’ençà que fa uns mesos va ser nomenat president
periodista i novel·lista, però sobretot poeta. Castillo de jovenet va llegir Platero y yo “i va ser aleshores quan vaig decidir que no volia ser bomber sinó poeta”. Entrar a treballar d’ordenança en un banc mentre estudiava va avivar els seus somiejos anarquistes. A la cartera del banc que carregava amunt i avall s’amagava la propaganda clandestina o les revistes de la Unió Sindical Obrera (USO).
Li dic a Castillo que si això de ser “president” no és molt solemne per a un anarquista: “Detesto els càrrecs”, em diu. Li pregunto quant cobra: “Ni un cèntim. Jo em pago fins i tot la meva targeta del metro per venir a les reunions”. Vist que l’associació s’esllanguia, s’ha posat a remar acompanyat a la junta per altres pencaires del periodisme cultural com
Castillo: David Álvaro Colomer, Matías Néspolo Víctor Fernández.
i “No pot ser que els pocs diners dels pressupostos per a Cultura es perdin en la burocràcia d’unes administracions quintuplicades. S’ha d’aconseguir que els diners vagin als creadors, sobretot als que més ho necessiten. Aquí als escriptors que no poden pagar no se’ls dona de baixa, faltaria més”. Li sap greu que “hagi tornat l’amateurisme. Els escriptors han d’anar als llocs de franc i viure de l’aire. A mi m’anomenava Rei Mides, perquè als recitals aconseguia que es pagués als poetes. No parlem d’estar al nivell dels futbolistes, però hem d’intentar posar en relleu la feina de la gent perquè la professionalització del sector està amenaçada”. Els seus plans són donar visibilitat i vida a l’associació: de cara a la tardor preparen un potent congrés sobre les jornades literàries Dones sense ciutat o el cicle Tripijocs del Trujamán per treure del soterrani els traductors.
fa molts anys que està en lluita. L’històric suplement cultural on va estar més de vint anys l’acaben de tancar “temporalment”. Li pregunto si aquell somni del nen que va llegir Platero y yo s’ha complert: “La idea dels situacionistes era convertir la nostra vida en una obra d’art i, més bé o més malament, ho he aconseguit amb el periodisme cultural i la literatura”.
Castillo Francesc Cornadó, María de Lera, Vázquez Montalbán Roberto Bolaño,
ANTONIO ITURBE