El Japó somiat de Van Gogh

La llegendària visita va tenir lloc l’octubre del 1888. Vincent van Gogh insistia que el seu col·lega Paul Gauguin, a qui admirava molt, vingués a viure amb ell a Arle. Uns mesos abans el pintor holandès havia llogat una casa a la plaça Lamartine. L’havia moblat, pintat de colors vistosos i decorat amb els seus quadres. Des que Van Gogh s’havia traslladat de París a Arle estava obsessionat amb la idea de fundar una comunitat d’artistes; Gauguin i ell serien els pioners d’un paradís artístic en miniatura a la Provença. A la nova casa –que després va immortalitzar a La casa groga– els dos pintors viurien harmoniosament, lliurats a l’art en cos i ànima.

És ben sabut que la convivència a Arle, que només va durar uns mesos, va acabar malament. Els dos artistes no van deixar de discutir, de manera que el somni de Van Gogh

Van Gogh es va apropiar de tècniques i motius nipons i va experimentar amb nous procediments

aviat es va desfer. Gauguin se’n va anar i el pintor holandès va ser ingressat al sanatori. El 1890 es va llevar la vida.

L’ideal vehementment abraçat per Van Gogh de transcendir el seu individualisme va tenir l’origen en la seva obsessió pel Japó, la cultura comunitària del qual el fascinava i encantava. El pintor no va anar mai al Japó però gràcies a les Exposicions Universals del 1867 i 1878 celebrades a París, el llunyà país que durant segles havia viscut a l’esquena del món occidental s’havia posat de moda. Però si per a la classe mitjana Japó no era més que un capritx exòtic, a no pocs artistes i escriptors (Zola entre ells) la cultura del país oriental els va arribar a l’ànima. A Van Gogh el va inspirar a portar una vida de comunitat compassiva, solidària i lliurada al seu ofici, a la manera dels monjos budistes.