Una reescriptura constant

Quina gran troballa aquesta Melanie Smith que sembla una èmula de Virginia Woolf traslladada al salvatge Mèxic! Nascuda al Regne Unit (Poole, 1965), fa temps que forma part de l’escena artística mexicana i el contrast entre els dos mons ha generat en ella una explosió tremendament fructífera de nous significats. La prenc a part mentre passeja un grup deperiodistesperlessalesqueexposen la seva obra i li pregunto per què va escollir Mèxic; em respon que Mèxic la va escollir. La cultura eurocèntrica en la qual va créixer va xocar allà amb una celebració de color i de vida que la va abduir. És probable que aquesta gran exposició que es pot veure al Macba –la primera d’aquestes dimensions a Europa– suposi un punt d’inflexió en la seva carrera. I seria desitjable que per al Macba també suposés un pas endavant i que contribuís al procés de feminització iniciat en dates recents, per a la qual confiem en la mirada feminista de la nova conservadora en cap, Tanya Barson.

Allà on els/les artistes acostumen a desenvolupar el seu treball en etapes de vegades molt marcades –per exemple Picasso o Georgia O’Keeffe–, que només en les retrospectives es mostren en tot el seu contrast, Smith parteix de l’ús simultani de diferents registres. D’aquí el concepte de palimpsest, com a manuscrit en el qual esborrem el text primigeni per procedir a la reescriptura. La seva singularitat rau en aquells diversos plans que conflueixen en cada una de les seves propostes i la materialitzen. La superposició de l’art del passat i de l’art modern; l’ús de diferents disciplines (pintura, vídeo, performance); i set eixos que podríem considerar temàtics –Abstracció, Urbà, Color, Cos, Arqueologia, Natura i Escala–. La mostra no segueix cap ordre cronològic, sinó que s’articula en funció d’aquests eixos; felicitem el museu pel muntatge, que és un regal.

MelanieSmithenténelseutreball com un constant exercici de reescriptura, en el qual juga un paper preponderant l’el·lipsi, per exemple traslladant un Malévitx a una performance multitudinària realitzada per estudiants de secundària a l’Estadi Asteca de Ciutat de Mèxic. O prenent escenes d’El jardí de les delícies del Bosch per denunciar la corrupció del govern neoliberal. Estarem d’acord que la bogeria del neoliberalisme supera amb escreix la imaginació de Hieronymus Bosch, oi? Per cert que malgrat no considerar-se pintor, hi ha una delicada elegància en les obres que surten dels seus pinzells; observin amb detall els exquisits Diagrames.

D’aquella mirada oberta sobre les obres, que se serveix de l’ús del fragment i del making of, resulta una reverberació de ressons que dialoga entre si, que ens provoca una inquietant sensació d’incomplet i impossibilita una lectura lineal. És el cas de la relectura de realitats industrials en espais naturals impactants, com la brasilera Fordlandia –avui abandonada– o la peça fins ara inèdita María Elena, comunitat dedicada a l’extracció de salnitre al desert d’Atacama. L’artista no es limita a aproximar-se a l’ètica i l’estètica de la globalització des de diversos llenguatges d’una manera descriptiva, sinóqueelsutilitzaperdescodificarla. Per això referint-nos al seu treball parlem d’arqueologia de la modernitat, perquè serveix per llegir el present amb ulls una mica estràbics. Una interessant relectura de la contemporaneïtatenclauartística.